A la fi dels anys vuitanta, apareix als Estats Units d’Amèrica una perspectiva radicalment nova en el camp dels estudis de gènere: la teoria queer. Aquesta posició, irreverent, encunyada per Teresa de Lauretis i representada per la mateixa Teresa de Lauretis i pensadores com Eve Kosofsky Sedgwick i, especialment, per la filòsofa Judith Butler, influirà en els debats, les pràctiques artístiques i la producció teòrica posterior fins avui.
Aquestes són tres autores fonamentals, entre moltxs d’altrxs, prèvies i posteriors, que aviat s’aniran sumant des de diferents geografies i disciplines, cosa que afegirà una gran expansió de l’experiència i del camp del coneixement queer. Una tradició que es repensarà, i s’activarà, a partir de posicions socials molt diverses i de geografies distants, a banda i banda de l’Atlàntic, descentrant la mateixa teoria i el queer dels EUA, i activant, d’aquesta manera, el múscul del feminisme i les teories del gènere.
Queer: en anglès és un insult homòfob que expressa menyspreu i odi. És l’anormal que desestabilitza el que s’estableix. A la fi de la dècada dels vuitanta i dels noranta, grups activistes i les mateixes persones que són injuriades i menyspreades es reapropien del terme, que a Amèrica Llatina passa a ser cuir, i en el moviment autònom apareixerà com kuir. Aquesta reapropiació dona lloc a pràctiques polítiques i a un pensament teòric en la direcció de la genealogia feminista altament nou, ocupant i problematitzant posicions identitàries que pretenien una normalització silenciosa i homogènia de la dissidència sexual. Grups i referents d’aquest moviment són, entre d’altres, Act Up!, Lesbian Avengers, Queer Nation, WAC, Guerrilla Girls, Riot Girrls, que sorgeixen als EUA a finals dels vuitanta, i, a Espanya, LSD i La Radical Gai, que apareixen a Madrid a inicis dels noranta. Un dels nexes fonamentals d’unió de tots aquests grups serà el context d’emergència, física i simbòlica, que s’inicia amb la crisi pandèmica de la sida.
Vegeu:
Manifest fundacional de Queer Nation
Original en anglès: https://www.historyisaweapon.com/defcon1/queernation.html
Traducció en castellà: https://revistachubascoenprimavera.wordpress.com/2020/06/09/traduccion-de-the-queer-nation-manifesto/
El caràcter extrem, la radicalitat que acompanya el queer, malgrat que no és totalment nou es dona quan amplia l’anàlisi del sistema patriarcal, quan incideix d’una manera original qüestionant el caràcter «natural» –i, per tant, ineludible– de l’anomenada heteronormativitat i de la matriu binària que la conté, sosté i que hauria assegurat en aquest procés històric de «naturalització». Serà a través d’aquesta matriu, segons aquestes pensadores, que s’assignen, es classifiquen i es regulen les identitats de gènere i també dels sexes (i la seva fisicitat: els cossos) en les societats i tradicions occidentals. Per la teoria queer/cuir/kuir, aquesta matriu, lluny d’estar inscrita en la complexió, ontològica del món o fixada en la constitució biològica dels éssers humans, és una construcció cultural de caràcter sociohistòric.
Heteronormativitat: l’heteronormativitat és també l’heteronorma. La pensadora francesa Monique Wittig, a El pensamiento heterosexual, definirà aquest concepte com un règim polític que travessa tots els sistemes i subsistemes socials instaurant la diferència sexual, home/dona i masculí/femení. En considerar-lo un règim cultural i filosòfic, ha tingut el poder de crear el que és legítim i científic. La crítica feminista al règim heteronormatiu comença a la dècada dels setanta i s’accentua a partir de la dels noranta fins als nostres dies a través de nous marcs teòrics i activismes queer.
Vegeu:
Wittig, M. S. [Monique S.]. (2005). El pensamiento heterosexual. Egales.
Lxs teòriquxs feministes queer recorren a procediments crítics per descentrar i desfer el règim sexual dominant a Occident. Per a això, al principi, algunxs d’ellxs s’inspiraran en la desconstrucció postestructuralista de la metafísica occidental, mitjançant diàlegs i relectures nietzscheanes i psicoanalítiques que establiran principalment des de França, Lacan, Foucault, Derrida, Deleuze i Guattari. També beuran del feminisme radical de la dècada dels setanta, especialment del deixant que han llegat Monique Wittig i Adriane Rich, i posteriorment Gayle Rubin (1986) en el seu clàssic article «El tráfico de mujeres», així com de la tradició molt anterior de Simone de Beauvoir. Aquestes teories també amararan les pràctiques artístiques, performatives, literàries, etc. que hi ha i que circulen, especialment en relació amb la pandèmia de la sida i l’activisme relacionat.
Sida: el 5 de juny de 1981 es notifica oficialment als Estats Units el primer cas de sida al món (a Espanya va ser a l’Hospital del Vall d’Hebron de Barcelona l’octubre d’aquest mateix any), tot i que no serà fins a 1983 quan s’identifiqui el virus que avui coneixem com a VIH. A partir d’aquesta data se sumaria espectralment un enemic més a batre moralment i políticament en una croada sense precedents que s’iniciava als Estats Units, dirigida especialment contra la població LGTB, tot i que també afectarà usuaris de drogues intravenoses, persones preses, prostitutes, etc. S’iniciava un nou món marcat pel començament del neoliberalisme, la globalització i la pandèmia de la sida. En aquest escenari, dues figures polítiques, Margaret Thatcher al Regne Unit, i Ronald Reagan als Estats Units, seran clau a l’hora d’imposar les seves ideologies ultraconservadores a escala planetària i de produir la vida i la mort amb total impunitat i discrecionalitat. Enfront de la inoperància governamental i el desplegament tanatopolític, la comunitat LGTBIQ+, especialment afectada i unida en el crit Ens estan matant!, s’organitzarà en fronts activistes com a resposta radical enfront de l’estigma i mort que s’expandeix amb la malaltia. L’art i el disseny es convertiran en eines estratègiques en un moment de crisi i emergència que renova l’art i l’activisme en un art encarnat al carrer i en l’acció de cossos malalts: sorgeix l’artivisme.
Vegeu:
Galaxina, A. [Andrea]. (2022). Nadie miraba hacia aquí. Un ensayo sobre arte y VIH/sida. El primer grito.
Vila, F. [Fefa]. (6 de març de 2020). Tomar en serio a los muertos. La memoria afectiva o cómo seguir hablando del sida. Revista CTXT Contexto y Acción. https://ctxt.es/es/20200302/culturas/31230/sida-vih-arte-macba-%C3%89lisabeth-Lebovici-fefa-vila.htm
Campillo, R. [Robin]. (2017). 120 battements par minute. [Película] Les Films de Pierre. Tràiler disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=x_vvr23ah4o
La desestabilització queer del règim heterosexual dominant no obeeix a finalitats merament cognoscitives, sinó que està guiada per un clar objectiu eticopolític que el precedeix. Com veurem més endavant, serà la pràctica activista política la que establirà el seu marc de possibilitats i el desenvolupament ulterior. En última instància, el que es perseguirà és fer possibles i vivibles, els cossos, les vides marcades per les «sexualitats perifèriques»; és a dir, les sexualitats (i els seus cossos) que, com que no s’ajusten als paràmetres imperants establerts i a Occident, es veuen condemnats, ja no només a un continu rebuig social, a l’estigma o la discriminació, sinó també a la possibilitat real, materialitzada no poques vegades, de desaparèixer, de ser eliminadxs físicament, de ser assasinadxs.
Per aquesta raó, i com argumentarem, per comprendre l’envergadura el caire de la teoria queer, cal posar de manifest la seva vinculació íntima amb el moviment polític queer i amb el seu activisme, que sorgeix a mitjan anys vuitanta, i a Espanya, al començament dels noranta. Un activisme que implosionarà en una renovada aliança militant i en accions polítiques que activen un nou llenguatge en què art i vida confluiran en una emergència d’exigència radical.