2. Els contorns del cos: fronteres expandides

Moltxs investigadorxs provinents dels estudis de gènere, i lxs que fan èmfasi en la tradició psicoanalítica, han centrat les seves produccions teòriques entorn de la categoria del cos. Això ha passat sobretot pel gir intel·lectual que ha provocat l’impacte de la teoria feminista els últims quaranta anys, incloent en aquesta tradició la que hem denominat queer. Així, el cos i la seva complexa relació entre sexe i gènere comença a rebre progressivament una atenció especial en les ciències socials i humanes. És el cos el que irromp en l’escena amb la performance feminista dels anys setanta, com un gest artístic que serà sobretot polític. És un cos que s’obre al debat i que és lluny, encara avui, de crear consens.

Els moviments d’alliberament de les dones sorgits als anys seixanta, ancorats en la tradició reivindicativa que obre la filòsofa francesa Simone de Beauvoir amb El segon sexe, publicat a París el 1949, han desplegat una prolífica producció intel·lectual multidisciplinària que s’articularà aviat formant un corpus teòric anomenat Teoria feminista o Teories del gènere, així com un camp de recerca, de metodologies i de pedagogies que es vertebrarà en bona part, però no només, en els anomenats Estudis de la dona o Estudis feministes.

A partir d’aquestes posicions, doblement articulades per l’activitat acadèmica i per l’activista, tots els esforços es dirigiran a visibilitzar les dones a l’esfera social, explicar-ne l’opressió i aconseguir relacions més igualitàries entre homes i dones en tots els àmbits de relació. Tot i que les maneres d’explicar la subordinació van ser diverses, totes prenien com a referència la categoria dona, que sorgeix i s’enuncia com a subjecte polític dona.

Va ser Simone de Beauvoir la primera a denunciar l’estructura de l’Un i l’Altre, o del Subjecte i l’Objecte, com a matriu que ordena el camp de l’humà. Però aquesta denúncia ja estava present en altres mitjans literaris com la novel·la o la poesia de certes escriptores modernistes com ara Virginia Woolf, Gertude Stein o Djuna Barnes. Aquesta matriu estableix posicions de subjecte privilegiades (les dels homes), i d’altres de subordinades i objectualitzades (les de les dones). L’esquema de Beauvoir, sintetitzat en el mític enunciat «No es neix dona, s’arriba a ser-ho», té una potència explicativa doble: per visibilitzar l’opressió de les dones, però també per posar en evidència la pròpia construcció del pensament occidental de caràcter dicotòmic que ho jerarquitza tot –en aquest cas, la diferència sexual–, establint com a natural una dicotomia més, la de l’ordre sexual, que estableix la preponderància del masculí enfront del femení.

Posteriorment, amb l’anomenada «Segona onada del feminisme», la introducció de la categoria gènere va complicar el debat instal·lant una anàlisi relacional contextualitzada que va permetre reformular la noció de dona ahistòrica, essencial i universal. El gènere, com a categoria política i d’anàlisi, va oferir eines útils per a una actuació i comprensió del caràcter relacional i del llarg procés històric de construcció social que sosté la diferència entre homes i dones. Alhora, va denunciar la lògica binària i excloent que ordena la distribució del poder entre homes i dones de manera no equitativa. En síntesi, la introducció del gènere en el camp del feminisme va suposar un gran avenç en la comprensió de la diferència entre homes i dones com a producte de normes culturals, un avenç teòric significatiu, ja que va permetre començar a pensar la subordinació de les dones fora del camp de la naturalesa i de l’essencialisme que establia la diferència sexual. I així, mentre que el gènere és producte d’un procés cultural, el sexe es continuarà referint als caràcters anatòmics, als cossos d’homes i dones, en tant que fixos, naturals, immutables, precisos i amb límits precisos. Així, s’instaura una nova dicotomia, una mena de fundacionalisme biològic, en què sexe i gènere existeixen com a entitats autònomes, i en què es mantenen el sexe i el cos com una interfície natural i neutra. Aquesta autonomia serà la que rebatrà Judith Butler, i juntament amb aquesta darrera, per diferents vies, l’activisme i la teoria queer. A partir d’aquí, es qüestionarà el dimorfisme que el sexe imposa al cos.

El género en disputa (Butler, 2007) es proposa buidar la categoria de gènere dels significats i visions fundats sobre la base d’un cos naturalment sexuat i dicotòmicament estructurat i confrontat. D’altra banda, La naturalització del sexe i del cos s’ha d’entendre que està profundament arrelada en convencionalismes socials, que a més canvien en cada cultura (Haraway, 1992). La mateixa Butler subratllarà que no hi ha un estatus ontològic del cos fora dels múltiples i variats actes que constitueixen la seva realitat de gènere (Butler, 2007). En suma, sexe i gènere mai podran adquirir el seu valor jerarquitzat en posicions dicotòmiques fora dels significats culturals. A més, Butler assenyalarà que és l’heterosexualitat obligatòria, la disciplina que imprimeix als cossos l’heteronormativitat, la que inscriu el dispositiu normatiu sobre els cossos, un dispositiu violent que a penes ha estat qüestionat per lxs investigadorxs i que és percebut en la seva quotidianitat com a normal.

En aquest sentit, podríem concloure que un dels propòsits, si no el principal, de les primeres obres de Butler és la desnaturalització i desestabilització del règim heterosexual, exposant les tensions i la precarietat que s’estableixen entre sexe i gènere, i posant la performativitat al centre d’aquest procés de desemmascarament. Però voldria insistir que aquesta gran empresa filosòfica no s’ha d’entendre com un mer exercici intel·lectual, sinó que, i segons les paraules de Butler, obeeix, en última instància, a un precís objectiu de caràcter ètic i polític:

«Contrarestar la violència de les normes de gènere».

Butler (2007, p. 29)

Desnaturalitzar el gènere/sexe dins de la tradició dels estudis i pràctiques artisticoculturals queer té l’origen en el desig intens de contrarestar la violència normativa que comporten les morfologies ideals del sexe –cos– (del masculí i femení, del que és, o ha de ser, un home i una dona), així com eliminar les suposicions dominants sobre l’heterosexualitat natural, o presumptament natural, en què es basen els discursos populars i acadèmics sobre l’heterosexualitat.

Butler, igual que lxs principals productorxs de pensament queer, també rastreja Freud i Lacan per interrogar el cos. Totxs ellxs afirmaran, com a punt de partida, el caràcter inseparable del cos físic i de la psique. L’accés al cos i a l’anatomia es fa a través del llenguatge i coincideix amb un esquema imaginari. No es nega en cap moment el caràcter material del cos, el de les esferes anatomofisiològiques i biològiques, no obstant això, ens proposen, especialment Butler, pensar quines matrius interpretatives condicionen, permeten i limiten aquesta materialitat. De manera molt resumida, per Butler el jo és fonamentalment un jo corporal, i els contorns del cos són llocs que vacil·len entre el psíquic i el fisicomaterial. Però, a més, argumenta que no hi ha un jo previ que assumeix un gènere determinat, sinó que accedim i ens identifiquem amb un cos a través d’enunciats –del propi llenguatge– altament generitzats i que estableixen els contorns possibles de la diferència sexual, del masculí i del femení, de l’home i de la dona com a úniques possibilitats d’existència. Per aquesta raó, per Butler, i per moltxs pensadorxs queer-feministes, és possible afirmar que la identitat de gènere i la morfologia del cos responen a un mateix procés: el sexe –el cos–, el gènere, són entitats culturals, en què l’anatomia no és el destí. Per contra, identitat i cos són dues dimensions estretament interconnectades, constituïdes i afectades pel mateix procés.

En qualsevol cas, en aquest procés hi ha fissures en les prohibicions i regulacions normatives, ja que no sempre impliquen eficàcia en la producció de cossos submisos i estables que acatin íntegrament l’ideal social previst de ser home o dona i del que ha de ser un home i una dona. L’esdevenir històric ens mostra els errors del sistema de la matriu heteronormativa i les possibilitats reals de concebre i materialitzar imaginaris alternatius als establerts com a dominants. De fet, aquests «errors del sistema» han passat i continuen passant, però del que es tractaria, com un dels horitzons polítics desitjables, és que tinguin lloc en un camp de possibilitats on la violència no estigui inscrita i codificada com el previsible i possible, en forma de contínues agressions acceptables i acceptades, mentre el no possible, impossibilitat i dificultat es codifica com a abjecte.

La crítica queer, que apunta al cos i a la noció morfològica de sexe, ha erosionat –que no pas dinamitat– l’estabilitat del binarisme sexual, amb què el subjecte polític del feminisme s’amplia. Però això comporta noves discussions i problemes encara sense resoldre. Dins del camp del feminisme, lluny d’establir-se acords amb les contribucions queer i amb l’abast de les idees construccionistes, sorgeixen desacords, alguns fins i tot expressats amb virulència desmesurada, com els desplegats des de posicions TERF.

La crítica que planteja Butler, i tot el camp de pensament de representació i d’acció queer, en un moviment molt actiu fins avui, apunta i es dirigeix a trastocar la captura del sexe sota els aspectes fàctics del cos i a eliminar la distinció entre sexe i gènere.