Els anys vuitanta i noranta van ser també l’escenari de l’aparició, primer als països anglosaxons (especialment als Estats Units), i després en altres llocs, com a les nostres ciutats (Madrid i Barcelona especialment), de les polítiques queer, protagonitzades pels moviments identificats com LGTBI, que pretenien fer un gir i articular una crítica a les tendències més assimilacionistes. Aquestes tendències estaven dirigides majoritàriament a l’homonormalització a partir d’estàndards que privilegiaven el gai blanc, sa, ric, jove, no migrant, etc., inclinacions que s’havien donat la dècada anterior i que posteriorment es van establir sota la forma de tolerància acrítica.
Les polítiques queer constitueixen un moviment dins de la tradició feminista que crea un discurs en primera persona distanciat de la definició que s’havia imposat a l’homosexual i de tots els estereotips que l’acompanyen. També s’allunya de totes les pràctiques regulades des de les instàncies legítimes de poder. És un moviment social que articula discursos propis i que es legitima per oposició a aquestes instàncies en un moment definit per la crisi: la crisi de la sida i l’efecte de les polítiques neocons sobre els nostres cossos i vides. Des de llavors, la sexualitat serà entesa com una part radical i determinant de l’àmbit social i, per tant, constituïda per relacions de poder.
La sexualitat és un espai polític. Històricament, la delimitació i especificació d’aquest camp s’ha construït sota l’efecte d’un dispositiu normatiu molt concret que ha actuat sobre els cossos i els plaers. Quines vides i cossos són dignes de ser viscuts, estimats, respectats i reconeguts com a subjectes polítics? Aquesta pregunta, que va determinar una nova manera de fer política, continua vigent dècades més tard en un espai social redefinit per l’acció renovada, creativa i lluitadora de joves generacions militants. Però, malgrat la immensa proliferació d’identitats sexuals i de gènere en els nostres entorns urbans, encara continuem hegemonitzadxs, i homogeneïtzadxs, per una norma heteropatriarcal que pretén tancar-ho tot, tancar-nos en un tot coherent fet a imatge i semblança seva.
No obstant això, i paradoxalment, aquest procés disciplinari no cessa de produir als seus altres als marges, expulsant-los com a abjectxs, perillosxs, minoritàrixs, irrecognoscibles, estrangerxs, rarxs, exòtiquxs o extravagants. Si abans eren els sidosos, els gallimarsots i les locazas ara són, a més, les bolleres migrants, les treballadores sexuals, lxs àvixs pobres, lxs joves expulsats dels seus entorns familiars, lxs trans discriminades en l’ocupació, lxs nenxs sense referents educatius o culturals i, totxs juntxs, cada vegada que som castigadxs per la violència homòfoba als carrers o a les institucions democràtiques de ciutats com Madrid, Barcelona o Bilbao, que van emergir al món del turisme de masses com la capital per excel·lència del món. En aquest espai de drets fràgils, de relacions de poder, de conflicte i de violència, hi habiten i proliferen lxs dissidents sexuals en una convivència no sempre pacífica.
En el context de la crisi del VIH-sida, un conjunt de microgrups radicals que despleguen micropolítiques radicals des de diferents geografies –Act Up, Radical Furies i Lesbian Avengers, LSD, La Radical Gai, entre d’altres– es reapropia de la injúria queer per canviar radicalment el seu sentit i amb això canviar també l’acció política i les aliances que s’establiran en un escenari marcat per la globalització, el triomf del neoliberalisme després de la caiguda del mur de Berlín, i una pandèmia de caràcter mundial. En mans d’aquest nou moviment, la paraula queer esdevé motiu d’orgull, però sobretot serà motiu de ràbia i fúria. Es converteix en un signe de resistència als processos de normalització i exclusió sexual, amb les seves marques materials, socials i econòmiques, que tenen lloc no sols en la societat heterosexista, sinó també dins dels espais polítics que s’hi enfronten críticament, dins d’una mateixa tradició: el feminisme i el moviment homosexual (Preciado, 2012). Per al moviment queer, a dins d’aquestes posicions pretesament progressistes i emancipatòries s’hi poden reconèixer tendències excloents i normalitzadores anàlogues a les que produeix l’heteronormativitat o l’heteropatriarcat. Una discussió especialment obtusa i cruel referent al trans* i al queer en l’actualitat.