2.2. La pràctica artística en espais autogestionats
2.2.1. El camí de la pràctica artística des del singular al col·lectiu
En l’anàlisi del sistema de l’art que elabora el sociòleg Pascal Gielen (2015) s’hi assenyalen dues categories de la pràctica artística: el règim del singular i el règim del col·lectiu. La pràctica artística des del singular es refereix a l’artista que treballa en solitud; encara que estigui treballant temes d’interès col·lectiu, està emmarcada en una pràctica individual, i majoritàriament es desenvolupa reflexionant sobre experiències de l’artista que tenen com a dimensió temporal la pròpia biografia. La pràctica des del col·lectiu, com ja hem vist, apareix amb força la dècada dels seixanta i setanta, està subjecta als referents socials i artístics de la mateixa història de l’art, i la seva dimensió temporal es basa en la trajectòria professional.
Per la seva banda, la historiadora de l’art Tere Badia planteja l’encaix d’allò individual en allò col·lectiu:
«El nacimiento de muchas de estas iniciativas responde a la voluntad individual de actuar en la creación de una conciencia colectiva […]. El hecho mismo de que sea una opción personal plantea la postura del individuo respecto a los problemas del entorno, entendido este como aquel lugar de los grandes movimientos de masas donde todo queda diluido. Esta intención de intervenir en las representaciones y lenguajes ideológicos de la vida diaria hace que el artista, más que un productor de objetos, devenga también un manipulador de signos […] La obra realizada de dicha manera incide en el contexto –físico, político y social– desde donde y hacia donde está hecha».
Badia (1993: 12-13)
Hi ha molts artistes que treballen per al col·lectiu amb pràctiques d’arrel marxista, però no ens hem de confondre: és des d’una vessant individual. Podríem dir que hi ha artistes que actuen per al col·lectiu i d’altres que actuen amb el col·lectiu. Com ja hem dit a l’inici, la pràctica des del col·lectiu, també anomenada art col·laboratiu o art comunitari, s’inicia als anys seixanta i setanta i posa un marcat èmfasi en les problemàtiques socials que provoquen desigualtats de tota mena. Segons Jordi Claramonte i Javier Rodrigo (2008), art col·laboratiu és el procés pel qual un grup de gent construeix les condicions concretes per a un àmbit de llibertat concreta i allibera una manera, o un rang de maneres, de relació, és a dir, allibera una obra d’art.
Mapping the terrain: new genre public art, de Suzanne Lacy (1995), va ser la primera recopilació de textos que va plantejar obertament la realitat d’aquesta categoria d’art. Lacy defineix aquesta classe de projectes com una evolució natural de les pràctiques emergents dels happenings que tenien lloc als espais públics dels anys seixanta lligats als discursos ecologistes i feministes. A Espanya, Paloma Blanco recull part de les reflexions de Lacy en el seu l’article «Prácticas colaborativas en la España de los noventa»:
«A grandes rasgos, los artistas o colectivos de artistas, activados por una serie de conflictos de intereses económicos y políticos, buscan generar estrategias de actuación colectiva con las comunidades afectadas que pongan de manifiesto la situación existente y tengan consecuencias efectivas a corto o largo plazo. Ya no se trata de buscar el ideal utópico de transformación total de la sociedad y sus estructuras, sino que, en su mayoría, son acciones particulares referidas a problemáticas locales, puntuales, a menudo relacionadas estrechamente con los mismos artistas, pero que demandan abrirse a un pensamiento global, extenderse más allá de su ámbito y salir del peligro que supone el aislamiento, aprovechando y compartiendo todo el potencial subversivo y contestatario que poseen».
Blanco (2005: 192-193)
En el mateix article, descriu molts exemples d’aquestes pràctiques i s’interroga sobre:
«la efectividad de estos proyectos a la hora de construir no solo estrategias reales para la intervención, sino también prácticas de participación activas que impliquen a las comunidades o colectivos afectados, convirtiéndose en catalizadores eficaces para el cambio y, en relación directa con esto, su capacidad de resistencia a ser reabsorbidas y neutralizadas por la poderosa industria del entretenimiento cultural».
Blanco (2005: 193)
Els artistes que s’engloben sota el marc d’art comunitari treballen perquè la cultura sigui més accessible, participativa, descentralitzada i reflecteixi les necessitats i particularitats de les diferents comunitats. Reclamen i és qüestionen quins llocs es trien per fer la pràctica artística, l’art comunitari no té sentit sense la comunitat i la participació col·laborativa del grup; com diu l’artista Núria Güell, la revolta és una obligació moral. Julia Ramírez Blanco, al llibre Utopías artísticas de revuelta (2014) analitza les dimensions estètiques i utòpiques de diverses formes d’activisme comunitari, des de les revoltes que va haver-hi a Claremont Road, a Londres, on les escultures es van tornar barricades per impedir la demolició de les cases per construir una carretera, fins a la primavera àrab i les mobilitzacions i acampades del 15M espanyol.