1.4. El Barroc
1.4.2. El segle XVII i els nous principis d’organització cromàtica
El segle XVII va significar una època de canvis profunds en la forma d’entendre el color en la cultura europea. A principis de segle, en alguns ambients intel·lectuals encara es seguien els plantejaments aristotèlics i medievals. Existien dos tipus de colors. Els colors nobles, com el blanc, el vermell, el groc, el púrpura, el verd, el blau i el negre. Entre aquests colors, el blanc i el negre eren colors simples. També hi eren els colors veritables de les substàncies i els colors aparents de l’arc de Sant Martí i d’altres fenòmens naturals. Quant a la llum, encara es feia la distinció medieval entre color matèria i color llum. Aquestes teories van ser desmentides progressivament per científics com l’astrònom i matemàtic alemany Johannes Kepler (1571-1630), que va negar la distinció entre colors veritables i aparents.
El físic danès C. T. Bartholin, en el seu text Specimen Philosophiae Naturalis (1703), defensa que tots els colors són reals i que el negre i el blanc no es podien considerar colors, ja que no es produïen en la refracció de la llum. De la mateixa manera, va enunciar que els colors primaris eren el vermell, el groc i el blau. També va introduir el matís que, així mateix, tots els colors es podien considerar irreals, atès que es produïen de forma única en els nostres ulls i no en la realitat exterior.
Les teories d’Alberti sobre la interacció del negre i el blanc sobre els colors també es van abandonar gradualment i es van substituir per la refracció de la llum. Així, de mica en mica es va desenvolupar una teoria del color més o menys unificada.
«Els colors primaris es van convertir en l’eix central de l’organització cromàtica durant el segle XVII.»
Noia amb barret vermell (1665-1667), de Johannes Vermeer, suposa un exemple clar de la utilització dels tres colors primaris. A més, podem observar com els reflexos de llum s’han construït mitjançant pinzellades de color blanc i groc. Tanmateix, aquesta obra de Vermeer, també segons la crítica, mostra l’ús de la cambra fosca, com es pot comprovar en l’aparició de zones desenfocades en els caps de lleó que formen part de la cadira on la noia recolza el braç.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
Des d’un punt de vista sociològic, el color negre es va convertir en el color de moda entre la burgesia del segle XVII. Això va portar a retratistes com Frans Hals (1582-1666), entre d’altres, a desenvolupar una capacitat perceptiva inusual per arribar a ser capaços de representar el màxim de tons negres diferents. Aquesta moda tenia com a referent els gustos de l’alta aristocràcia d’èpoques anteriors, i ara, la burgesia intentava reproduir-la en els seus vestits. (Gage, 2001).
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
L’obscuritat va anar adquirint connotacions positives que es manifestaran en el terreny pictòric en la invenció del tenebrisme per part de Caravaggio (1571-1610). Caravaggio va utilitzar el clarobscur de forma brillant i va emfatitzar els forts contrastos entre els volums il·luminats i ombrívols. Les seves escenes es representen en espais foscos, tancats i sense paisatges. Empra una il·luminació artificial en els llenços que dota les representacions d’un alt sentit dramàtic i expressiu, la qual cosa genera un gran dinamisme en les composicions per mitjà de línies compositives diagonals violentes.
Caravaggio va suscitar nombroses crítiques entre els seus contemporanis, però, així i tot, el teu tenebrisme es va estendre des d’Itàlia a la resta d’Europa. A Espanya es va crear una escola tenebrista de la qual en van formar part pintors tan destacats com Velázquez, Ribera o Zurbarán.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.