2. El segle XIX i el problema de la realitat

2.1. El romanticisme

2.1.2. La influència de Goethe

Com ja sabem, històricament, el debat entre dibuix i color relacionava l’associació de la línia amb la racionalitat i el color amb allò emocional. Aquesta qüestió va arribar fins al Barroc, i la discussió es va desenvolupar com ho havia fet fins a aquell moment en l’àmbit artístic. A partir del segle XIX, aquesta discussió s’estén a altres àmbits, com ara el filosòfic o el científic. En aquest context sorgeix l’obra de Johann Wolfgang von Goethe (1748-1832), poeta, novel·lista i científic alemany que va influir de forma decisiva en el romanticisme.

Entre els anys 1791 i 1972, Goethe escriu Contribucions a l’òptica. En aquest text, Goethe desplega una teoria en la que defensa que l’origen dels colors es troba en la interacció polar de la llum i la foscor, alhora que destaca la importància dels fenòmens cromàtics físics i psicològics en la percepció. Un dels molts experiments que va dur a terme va intentar evidenciar que la llum era homogènia i que només creava color quan era interrompuda per la foscor.

Anys més tard, en la seva influent obra Teoria dels colors (1810), Goethe desenvoluparà la seva teoria de les polaritats. Aquesta teoria profunditza en les fronteres entre la llum i la foscor com a elements polars. Aquesta teoria es va inspirar en el corrent romàntic anomenat Naturphilosophie. En aquesta obra, el poeta i científic alemany s’ocupa del color des de les seves relacions simbòliques. Seguint la filosofia de la natura, de la qual Friedrich Schelling (1775-1854), amic de Goethe i filòsof idealista alemany, n’era un dels màxims representants, Goethe entén la polaritat com un sistema d’elements enfrontats que es regeixen per un principi separador. Els principis de polaritat es regeixen per lleis naturals on existeixen forces de signe contrari. En el nucli de la seva teoria de les polaritats hi ha la relació simbòlica entre llum i foscor, així com el seu vincle amb el subjecte (Calvo, 2015).

El cercle cromàtic (1810), de Goethe, il·lustra la seva concepció simbòlica del color. En aquesta obra podem distingir dues polaritats enfrontades:

• El costat actiu: la claredat i la llum; representat per Goethe amb el signe positiu (+), constituït pels colors vermell, ataronjat i groc.
• El costat passiu: les tenebres, l’obscuritat, el negre. Es representat amb el signe negatiu (-) i està compost pels colors verd, blau i violeta.

El pintor Philipp Otto Runge (1777-1810) va seguir molt de prop el treball de Goethe. La seva Esfera de color (1810) coordinava el cercle cromàtic amb els pols de claredat i obscuritat, i es va convertit en tot un referent quant a l’ordenació cromàtica en el segle XIX.

Durant un temps, el principal projecte pictòric de Runge es basava en representar al·legòricament tot l’univers del color. La seva obra es va centrar en la representació d’una sèrie de quatre «fases del dia». Aquesta idea la recuperarà Turner, que també estava interessat en les relacions entre la llum i el color. A l’igual de Runge, Turner també va intentar establir una equivalència entre el color i els diferents moments del dia. Com indica John Gage (2001), Turner va trobar la teoria de les polaritats de Goethe molt interessant. En algunes de les seves obres presentades com a parelles, s’estableixen els contrastos entre calent-fred o clar-fosc.