1.1. El gòtic
1.1.4. El color a l’edat mitjana: matèria i llum
A l’edat mitjana, el problema del color és, abans que res, un problema teològic. Com hem pogut veure fins ara: «el color no és només un fenomen físic i perceptiu; també és una construcció cultural complexa. El color és, abans que res, un fenomen social» (Pastoureau, 2006, pàg. 125). Aquest problema va generar debats continus entre els partidaris de concebre el color com a matèria, i els que defensaven el color com a llum. A continuació, veurem les implicacions filosòfiques d’aquesta dualitat. D’entrada, assumir una d’aquestes dues posicions suposava estar a favor o en contra de l’ús del color.
Encara en aquesta època, el color no s’entenia com un fenomen perceptiu, sinó com una mera substància que embolcalla els cossos. Per a l’església, la llum és emanació del Creador; per tant, si el color forma part de la llum, també forma part d’allò diví. Si, per contra, el color només és un embolcall material, es desvia d’allò sagrat i es converteix en un mer artifici que distreu el fidel del seu ascens cap a la seva trobada amb Déu.
Sota aquesta ideologia, el color es convertirà en un assumpte immoral i perniciós. Fins aproximadament al segle XII, molts autors recolzaran aquesta aversió al color. A partir d’aquesta data, la defensa del color com a llum ressorgirà per mitjà de les veus que, des de dins de la mateixa església, no estan d’acord amb aquestes posicions (Pastoureau, 2006). Com podem imaginar, aquest fet afectarà de forma directa no només els artistes, sinó també el tipus d’imatges que consumirà la gent de l’edat mitjana; fins i tot arriba a afectar en la vida quotidiana.