1.1. El gòtic
1.1.3. El naturalisme de Giotto i la revalorització del món objectiu
Giotto di Bondone (1267-1337) va suposar una influència enorme per a la cultura de la seva època. Va ser un pintor eminentment mural; la seva obra més destacable, la decoració de l’església superior de Sant Francesc d’Assis, va ser tot un referent per a la resta de pintors murals. Giotto va abandonar la representació d’influència bizantina i va construir una nova cultura que tenia com a pòsit intel·lectual els escrits de Sant Francesc, que advocaven per un apropament a la natura. En aquesta època, van ser molt influents les tesis de Sant Bonaventura, ministre general de l’Ordre dels Franciscans. Sant Bonaventura posa el focus en la importància del món terrenal, com hem vist abans. Aquesta idea estava allunyada del pensament de la primera fase de l’edat mitja, que gravitava al voltant de la idea del més enllà.
Segons Bonaventura, calia considerar totes les criatures com miralls on veure reflectit a Déu. Aquesta reivindicació del món objectiu apareix il·lustrada amb fidelitat a l’obra de Giotto.
El pintor florentí narra amb una austeritat franciscana escenes religioses en les que trenca amb els convencionalismes iconogràfics per donar pas a un relat en el que, de manera «realista», es té en compte la figura de l’espectador. Això significa representar l’escena tal com ho exigeix la història i abandonar la representació idealitzada. En aquest sentit, les figures de Giotto adoptaran postures, gestos i expressions poc convencionals per a l’època.
En El bes de Judes (1304-1306) podem veure aquesta manera de plasmar la història de forma més versemblant. Els personatges ja no apareixen de forma estàtica, s’introdueixen figures que ens donen l’esquena, que estan de costat; d’aquesta manera, es supediten a la fidelitat del relat. Els gestos estan humanitzats, reflecteixen tensió, violència o, fins i tot, ràbia, com podem observar en la figura que empunya un ganivet.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.