1.2. El pre-Renaixement
1.2.1. Innovacions tècniques i nous sistemes de representació
El segle XV és un període de grans innovacions tècniques, que es desenvolupen a partir de les tradicions del segle XIV; així doncs, aquestes novetats no s’han d’entendre com una ruptura o una revolució tècnica, sinó com un desenvolupament o una evolució en els processos artístics.
Entre les grans innovacions d’aquest període podem assenyalar la perspectiva i les proporcions, l’autonomia dels gèneres pictòrics i el desenvolupament de nous mitjans tècnics.
La perspectiva i les proporcions
Com hem vist, l’art gòtic es basava en l’experiència, el coneixement era possible gràcies a l’observació directa de la natura. Per a molts autors, aquests coneixements van assentar les bases del posterior desenvolupament de l’art en el Renaixement.
A partir de la segona meitat del segle XV, es comença a sistematitzar la investigació sobre les lleis relatives als conceptes ja enunciats en el període gòtic. Ara, l’estudi de la perspectiva i les proporcions s’aborda des de la metodologia científica.
Martin Kempt (2000) assenyala l’obra de Giotto com a paradigma d’aquest fet. En l’obra d’aquest artista s’hi poden observar els primers intents de representació de l’espai que atenen qüestions tècniques com l’aplicació de regles generals sobre l’ús de línies i plans.
Pels volts de l’any 1413, Filippo Brunelleschi va aportar la consistència científica amb el descobriment de la perspectiva lineal. Es diu que l’arquitecte va col·laborar en la creació de la Santíssima Trinitat (1425-1426), de Masaccio. Aquesta obra es considera un emblema dels inicis de la pintura en l’edat moderna. En aquesta pintura destaca l’ús de la perspectiva lineal, que crea un espai il·lusionista dins del mur de Santa Maria Novella. El fresc té unes dimensions de 667 x 317 cm, i aquesta proporció arquitectònica contribueix a realçar l’efecte il·lusionista de l’obra i contribueix a que l’espectador connecti de forma psicològica amb l’escena representada. Les figures, que són gairebé de mida natural, estan disposades segons la perspectiva lineal de forma exacta en relació a l’espai. Aquests assajos assenten les bases d’una pintura il·lusionista que evolucionarà fins arribar al seu apogeu en l’art barroc.
Autonomia dels gèneres pictòrics
A l’edat mitjana, l’església dominava tots els aspectes de la vida, i la ideologia cristiana conferia a l’art una funció estrictament religiosa. Els canvis sociològics que es produeixen durant el segle XV van afavorir l’aparició de nous gèneres pictòrics. Però veurem que, tot i que alguns autors han assenyalat aquesta època com un inici de la secularització de l’art, els temes, per bé que no estiguin encarregats per l’església, encara són religiosos.
Amb l’ascens de la burgesia formada per comerciants rics, el mecenatge i els encàrrecs als artistes ja no són exclusius de l’església. Aquesta classe social, tot i ser laica, té una relació estreta amb els poders eclesiàstics. Les seves donacions a l’església representen el seu poder polític i el seu prestigi social; a més, van exercir una influència definitiva en el gust estètic de l’època.
En aquest context sorgeixen gèneres pictòrics que, progressivament, adquiriran certa autonomia fins arribar al segle XVII, on el paisatge, els interiors domèstics o les natures mortes hauran adquirit una autonomia definitiva. Un d’aquests gèneres és el retrat. Amb el canvi de mentalitat i la nova consciència de l’home com una part de la creació de Déu, l’individu adquireix una importància que, a l’edat mitjana, es desconeixia. Això es tradueix en una nova forma de representació dels donants. La perspectiva jeràrquica desapareix i la figura del donant adquireix la mateixa mida que la figura sagrada.
A continuació, amb la Maestà, de Duccio di Buoninsegna (1255-1318), podem observar un exemple de perspectiva jeràrquica medieval. En aquesta representació, la Verge Maria apareix molt més gran que la resta de personatges. D’aquesta manera, es destaca la seva importància i la seva divinitat enfront de la resta de figures.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
En aquest altre exemple, podem veure el retrat del donant subvertint la perspectiva jeràrquica. Si atenem els codis de lectura, podem veure el donant, el duc d’Urbino, Federico de Montefeltro, agenollat al costat de la Verge, representat en una mida una mica superior a la de la resta dels personatges i molt proper, quant a l’estatura, a la mare de Jesucrist. Aquesta representació legitima el seu poder i el situa en una posició privilegiada, atès que es troba en primer pla i en una posició de devoció cap a la Verge.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
Desenvolupament de nous mitjans tècnics
Fins aquí hem pogut conèixer com l’art recorre un camí que transita des de la representació gòtica «naturalista» fins a una comprensió intensa de la natura iniciada al segle XV. Aquest intent de representar la realitat més terrenal porta implícita una reproducció al més fidedigna possible dels detalls. Sorgeix la necessitat de desenvolupar noves tècniques que s’adeqüin als nous projectes artístics.
Tradicionalment, la invenció de l’oli s’ha atorgat als germans Van Eyck, però els historiadors han demostrat que això no és del tot cert. Es té constància que aquest error prové dels textos de Vasari (1550), que va atorgar aquest descobriment als germans Hubert i Jan. Realment, els germans Van Eyck van aconseguir perfeccionar la tècnica d’una manera tan eficaç i sorprenent que aquest fet va marcar profundament l’evolució de la pintura europea. La novetat que van aportar els neerlandesos consistia a incorporar un aglutinant al pigment format per un oli assecant. Fins aleshores, tot i que ja es coneixia l’oli, encara s’emprava el temple, atès que triga menys a assecar-se. Els germans Van Eyck, segons comenta Max Doerner (1984), van incorporar l’oli de llinosa i l’oli de nou, i van aconseguir un assecament molt més ràpid.
En morir Hurbert, Jan van Eyck va destacar per la qualitat de les seves obres; la tècnica de veladures proporcionava colors més intensos i sòlids. La seva tècnica consistia a combinar el fons de tremp amb l’aplicació successiva de veladures d’oli. L’elasticitat i la transparència dels colors oliosos feia possible la creació de colors molt saturats i brillants. Les barreges cromàtiques que es produïen en la paleta del pintor trencaven amb el misticisme d’alguns colors genuïns, com ara el blau ultramar. El mateix va passar amb el vermelló. Eren colors dotats d’una aura mística medieval. En lloc d’aquests colors, les laques vermelles van passar a ser les predilectes dels pintors flamencs (Ball, 2012). És important assenyalar que la nova tècnica de la pintura a l’oli va canviar la percepció de la pintura, que ja no es basava en els pigments com a indicadors de valor (Gage, 2001).