El terme postmodernitat és molt complex i té diferents enfocaments en funció de l’autor o l’artista al que ens referim. No es tracta d’un terme que defineixi un estil artístic. A l’igual del terme modernitat, la postmodernitat delimita un període cultural.
Alguns dels autors cabdals que han teoritzat sobre aquest concepte són Fredric Jameson (1934) i Jean-François Lyotard (1924-1998). El primer, des d’una anàlisi marxista, no defineix la postmodernitat com un trencament amb la modernitat, sinó com un desenvolupament desigual de forces antigues i emergents. El teòric marxista situa el postmodernisme en relació amb el capitalisme consumista sorgit després de la Segona Guerra Mundial:
«[…] són les imatges espectaculars associades amb la cultura postmoderna (simulacions seductores a revistes i pel·lícules, a la televisió i a internet, que gairebé mai representen res mínimament real), reflecteixen “la lògica cultural” d’una economia impulsada pel desig consumista.»
Lyotard defineix la postmodernitat com la fi dels «grans relats» de la modernitat.
En l’àmbit artístic, el debat sobre la postmodernitat sorgeix als anys vuitanta. En aquesta dècada, el president nord-americà Ronald Reagan fa una crida al retorn dels valor conservadors. En aquell mateix moment, en l’àmbit intel·lectual, el postestructuralisme qüestiona aquest retorn a la tradició cultural.
Foster, Krauss, Bois i Buchloh (2006) distingeixen entre dos tipus de postmodernitat en aquests anys:
La postmodernitat neoconservadora: entenia el retorn als valors tradicionals com una forma de recuperar la individualitat arrabassada per la societat de masses. Rebutjaven la modernitat i l’abstracció a l’art. En pintura, van tornar a la figuració i, com a estratègia, van utilitzar el «pastitx», cites i referències a la història de l’art. Algunes de les tècniques que van recuperar van ser el collage i l’assemblage, però sempre els van introduir en una lògica pictòrica basada en convencionalismes. Alguns dels artistes que van representar aquesta posició van ser: David Salle (1952), Anselm Kiefer (1945) i Julian Schnabel (1951).
La postmodernitat postestructuralista: com ja hem comentat, qüestionava aquest retorn conservador, l’originalitat de l’artista i la legitimitat de la tradició. Posaven en dubte la representació. Una de les seves estratègies, que van agafar del postestructuralisme, va ser l’ús del text fragmentat com a contrapunt a la idea moderna d’obra unitària. D’entre les estratègies utilitzades, destaca l’apropiació. A tall d’exemple, podem mencionar les obres de Barbara Kruger (1945), Jenny Holzer (1950) o Sherry Levine (1947). Peter Halley, influït per les teories de Foucault que defineixen la geometria com un instrument de control, planteja abstraccions. En les seves pintures, utilitza pintura acrílica i pintures industrials fluorescents. Halley amplia elements de l’era industrial, com ara els circuits elèctrics, per crear geometries amb significats que, lluny d’emparentar-se amb l’art geomètric, al·ludeixen a les teories de Foucault sobre el control. Inspirat per el minimalisme i el color field painting, les seves pintures són una reflexió sociològica on els color fluorescents ja no tenen una càrrega espiritual, sinó una càrrega completament material.