3.1. Les avantguardes històriques
3.1.2. Etapa formalista
Abasta aproximadament fins als anys vint del segle passat i es caracteritza per la recerca incessant d’un llenguatge artístic propi. Es pot classificar en dues posicions dominants: el corrent subjectiu o expressiu i el corrent objectiu.
Corrent expressiu
Hi ha dos moviments fonamentals inscrits al corrent expressiu: el fauvisme i l’expressionisme. Els pintors fauvistes havien estudiat els principis impressionistes i postimpressionistes, però es van decantar per eludir els principis teòrics o científics del color i es van centrar en el seu ús amb fins expressius i emocionals. Henri Matisse (1869-1954) és la figura que destaca primer en aquest moviment. Influït per les pintures de Turner i pel seu mestre Signac, el seu sistema pictòric abandona de forma progressiva la pinzellada divisionista. Tanmateix, conserva l’ús del color put i els parells de contrastos complementaris, la qual cosa dota les seves composicions d’una forta tensió cromàtica. De Van Gogh i Gaugin adquireix l’ús dels contorns gruixuts i del color no naturalista.
Una de les seves obres més reconegudes és La finestra oberta (1905). En aquesta obra podem identificar de forma immediata l’ús de parells complementaris, com el vermell-verd o el taronja-blau. Una de les aportacions més importants de l’obra de Matisse va ser la reflexió sobre les relacions de color en funció de la superfície i la quantitat. Per al pintor, es podia alterar qualsevol color aplicant un canvi de proporció en la superfície pintada. A Le Bouheur de vivre (1905), un llenç de 174 x 240 cm, aplica grans dimensions de colors primaris plans i complementaris per crear un contrast violent que fa vibrar tota la composició.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
L’expressionisme té com a figura representativa el noruec Edward Munch (1863-1944). La influència de Van Gogh en l’obra de Munch és un fet reconegut pel propi artista. El cel vermell del seu llenç Ansietat (1894) evoca una escena on el cel s’ha tenyit de vermell sang. El caràcter turmentós de la composició s’explica per l’ús del color i també per la influència de la pinzellada violenta i empastada de Van Gogh. De Gaugin va adquirir la idea de construir amb plans bidimensionals de color; la seva influència el va portar a prescindir de tots els detalls superficials i reduir la composició, la representació del paisatge i la figura humana a allò essencial.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
Corrent objectiu
El corrent objectiu, també anomenat normatiu, es desenvolupa en el cubisme. Els creadors d’aquest moviment són Picasso (1881-1973) i Braque (1882-1963). Molts autors coincideixen a assenyalar la influència que van exercir les revolucions científiques i tecnològiques en les formulacions cubistes. Ens referim a la teoria de la relativitat d’Albert Einstein i al descobriment de la mecànica quàntica.
La primera fase del cubisme, anomenada analítica, va trencar completament amb la representació de la realitat basada en el sistema perspectiu. En el cubisme analític, els objectes es representaven des de la seva descomposició, mostrant de forma múltiple totes les seves facetes. Aquesta etapa es va basar en l’estudi i l’anàlisi de les formes geomètriques. La paleta era molt reduïda: només tenia grisos, ocres, marrons, verds foscos i, en ocasions puntuals, algun vermell per posar l’accent en algun punt concret de la representació. La importància de la il·luminació es va sacrificar en favor de la claredat de la forma. Sota aquesta premissa, es va recórrer al clarobscur per destacar els volums estructurals de les formes cubistes. Aquesta paleta monòtona i rigorosa tenia com a objectiu principal que el color no distragués del veritable tema important, que era la forma. Fruiter i got (1912), de Georges Braque, és un exemple d’aquesta etapa, on podem observar totes les característiques enunciades.
La segona fase, anomenada sintètica, introdueix la tècnica del collage. Braque va ser el primer a utilitzar la tècnica del papier collé (paper enganxat). Aviat, Picasso i Juan Gris la van adaptar i van incorporar diferents materials a la pintura. La incorporació d’aquests materials, com ara la fusta o el paper de diari, implicava un rebuig dels materials tradicionals de l’art i una violació del sistema de representació basat en la semblança (Bañuelos, 2008). D’aquesta manera, els cubistes abandonen la representació il·lusionista per donar pas a allò real mitjançant aquestes textures. Aquesta nova tendència va tornar a incorporar colors brillants. Es buscava el color propi dels objectes que, a vegades, venia donat per les pròpies textures i pels materials incorporats al llenç.
Font: Domini públic, via Wikmedia commons.
Després de l’allunyament del naturalisme en la pintura de postimpressionismes com Van Gogh o Gaugin, alguns pintors com Kandinski o Piet Mondrian van sentir la necessitat de buscar una guia que conduís a establir un sistema de regles en l’art. Enfront del buit i el vertigen al que es van veure abocats per la deriva de l’art cap a la representació abstracta, ambdós pintors van acudir a la teosofia (la teoria filosòfica amb vincles espirituals i esotèrics que es va desenvolupar durant el segle XIX).
Kandinski (1866-1944), inspirat en aquest corrent filosòfic i en la teoria dels contrastos de Goethe, va elaborar la seva pròpia teoria del color. A aquestes dues influències cal afegir-hi com a factor determinant el fet que Kandinski experimentava sinestèsia. La sinestèsia consisteix a combinar en un mateix acte perceptiu sensacions que, en principi, hauríem de percebre per separat. El pintor rus, com tants altres sinestèsics, era capaç de visualitzar els diferents matisos d’un so per mitjà dels colors. Així, Kandinski va crear un sistema d’associacions basat en la idea principal que el color és el llenguatge universal de l’ànima. Per a Kandinski, el color era capaç de produir determinades reaccions emocionals. En el seu llibre De l’espiritual en l’art (1912) va desenvolupar la seva teoria i el seu llenguatge del color, va crear una taula on…
«[…] els colors, explicava l’artista, podien ser freds o càlids, clars o obscurs, aspres o suaus, delicats o durs. La tensió entre el groc i el blau representava els pols del fred i el calor, l’espiritualitat i la passió. Quan la tensió remetia al barrejar-los, el resultat era el verd, el color de la calma. El blanc tenia un efecte de “gran silenci”, el negre sonava com “el no-res mort després de la desaparició del sol”, el gris era “callat i immòbil”. El vermell Saturn transmetia la impressió de poder, energia, alegria i triomf, i el vermell cinabri era com una passió constant incandescent.»
Kandinski també va associar colors a les formes: groc per al triangle, blau per al cercle. Tanmateix, la direcció de les línies tenia un significat associat a les emocions: la horitzontal significava calma; la vertical ascendent, alegria; la vertical descendent, tristesa. Les formes i els colors es van convertir en un codi que calia conèixer per desxifrar el sentit i les connotacions psicològiques dels elements plàstics.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
El pintor neerlandès Piet Mondrian (1872-1944) va pertànyer al moviment De Stijl. Aquest corrent buscava crear un art pur mitjançant elements purs creats per l’home, en oposició al caràcter orgànic de la natura. La línia recta racional, humanitzada, es va oposar a la corba pròpia de la natura. Mondrian va escriure un assaig titulat Neoplasticisme, en el que defensava aquesta mateixa idea de l’art com a creació humana que ha de servir com element ordenador i pacificador del món. Va partir del cubisme analític per arribar a una abstracció geomètrica en la que va emprar els color primaris blau, vermell i groc, i els colors considerats no colors, com el negre, el blanc i el gris. Fent una analogia amb l’arquitectura, Mondrian equiparava el color amb els materials i el no color amb l’espai. Aquesta abstracció total esborrava tot signe de la natura i invocava un futur utòpic per mitjà de l’harmonia traçada mitjançant verticals, horitzontals i plans purs de color.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
Juntament amb Kandinski, Josef Albers va ser un dels professors més importants de la Bauhaus a l’època de Weimar. Després de treballar uns anys a l’escola alemanya, va marxar als Estats Units per donar classes al Black Mountain College. Albers es va convertir en el referent d’una generació d’artistes abstractes nord-americans, com Elsworth Kelly o Kenneth Noland.
La seva obra més influent va ser la sèrie de quadres Homenatge al quadrat, que va començar l’any 1949. Aquesta sèrie va ser un treball experimental en el que el professor Albers va realitzar uns mil treballs basats en la composició a base de superposar quadrats de diferents colors i mides. Amb aquests treballs buscava demostrar la influència que exerceixen els colors entre ells, així com la seva repercussió en l’espai. L’any 1963 va publicar el resultat d’aquests experiments en la seva obra La interacció del color, dedicada a la percepció i a demostrar el caràcter relatiu del color.