5.4. Espais interactius
L’aparició de la televisió i la ràdio va despertar un profund interès en aquests mitjans com a formes hegemòniques de difusió cultural i de valors. Amb el naixement d’aquests mitjans de comunicació de masses es van activar els debats sobre la interactivitat dels mitjans i, més endavant, sobre els sistemes de control i vigilància.
El videoart neix als anys seixanta en aquest ambient. Els seus màxims representants són Wolf Vostell (a Alemanya) i Nam Jun Paik (a Nova York). Els seus orígens es troben en les avantguardes, el cinema experimental i la televisió. Des dels seus inicis, el videoart ha reflexionat sobre les possibilitats creatives del propi mitjà. En els últims anys, les preocupacions es centren en temes com la videovigilància o la privació de llibertat. Degut a la seva naturalesa electrònic, el videoart està en reformulació i desenvolupament continus. Les seves possibilitats expressives i materials han donat lloc a híbrids com la videoinstal·lació, la videodansa o la videoperformance. Amb el desenvolupament de la tecnologia digital, també s’han estès les pràctiques al net art. Aquestes pràctiques, a més de revolucionar la creació de la imatge, han activat el debat i la reflexió sobre els mitjans de finançament i distribució de les obres.
Font: Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 Unported, via Wikimedia commons.