1.3. El Renaixement
1.3.1. La perspectiva humanista en el Renaixement
L’humanista italià Petrarca (1304-1347) va emprar el terme segles obscurs per definir tota una època que va començar amb la caiguda de l’Imperi Romà i que va arribar fins al segle XIV. Aquesta època d’obscurantisme, que va durar gairebé mil anys, va implicar la decadència en les arts, la cultura i el pensament. La visió de Petrarca va manifestar la idea que defensava el retorn als autors i a la cultura clàssica com a via per recuperar la ment humana. Aquest pensament va causar un impacte molt profund durant el segle XV, i va supeditar el renéixer de la creativitat i l’intel·lecte humans a la recuperació dels clàssics. La investigació i l’anàlisi d’aquests preceptes antics van donar lloc a l’estudi profund de la natura i va obrir les portes a l’experimentació per aconseguir-ne una representació més fidedigna. A les arts plàstiques, es va redescobrir la perspectiva i es va profunditzar en l’estudi de les proporcions del cos humà.
D’aquesta manera, es va produir un canvi cultural profund a l’Occident. La cultura ja no pertanyia exclusivament a l’església. Una nova classe social, la burgesia, va obtenir accés a la cultura i, durant aquest període, van néixer les primeres universitats laiques. En aquestes institucions es van cultivar els valor propis de la raó. L’humanisme va significar un desplaçament del centre de gravetat, del teocentrisme medieval en el que Déu era el centre de l’univers i determinava totes les manifestacions humanes a un antropocentrisme en el que l’ésser humà es convertia en imatge de Déu i mesura de totes les coses. En aquest context social, Giorgio Vasari (1511-1574), pintor, arquitecte i escriptor renaixentista, a la seva obra Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes (1550) encunya per primera vegada el terme renaixement (rinascità) per retre compte del renéixer de l’art després de la caiguda de l’obscurantisme.
Quant a la transferència d’aquesta nova ideologia a l’esfera de l’art, tal com planteja Phillip Ball (2012), l’obra de Giotto suposa la manifestació d’aquest canvi profund en la perspectiva filosòfica d’Occident:
«[…] «[…] la innovació de Giotto […] va representar la fi de l’ortodòxia artística medieval».
Pel que fa a aquesta qüestió, tal com exposa Bell, Giotto va començar a introduir les llums i les ombres a la seva pintura amb la intenció d’atorgar relleu als objectes.
Amb aquesta acció, Giotto es situa en una posició enfrontada a la imatge immutable i simbòlica de l’edat mitjana. En la representació medieval, les figures es resolien de forma sintètica i gairebé esquemàtica, i buscaven, juntament amb l’ús del color, un simbolisme que conduís a la divinitat. Aquesta concepció és antinaturalista i té com a objectiu representar les experiències religioses en lloc de reproduir les formes reals. Per contra, Giotto introdueix el realisme a la pintura, narra els esdeveniments «tal com son». Podríem dir que «congela» la imatge en un moment determinat en el que l’acció es desenvolupa i la mostra a l’espectador per fer-lo partícip.
És important subratllar aquesta idea, que converteix l’espectador en subjecte actiu de l’experiència visual i que connecta de forma directa amb els plantejaments humanistes que es desenvoluparan en el Renaixement.
A continuació, i d’acord amb Ball (2012), podem assenyalar dues qüestions tècniques primordials derivades del treball de Giotto que tindran repercussions importantíssimes per als pintors renaixentistes: la importància de la il·luminació i la invenció de la perspectiva lineal.
La importància de la il·luminació
Com ja hem indicat anteriorment, l’humanisme va afavorir l’estudi de la natura. En l’àmbit pictòric, l’anàlisi de la natura comportava expressament l’estudi de la il•luminació de forma científica. Representar una escena en un instant precís requeria reproduir de forma molt fidel les condicions atmosfèriques, tenint en compte els seus canvis. Amb el desenvolupament de l’oli, que va arribar a Itàlia de la mà de Roger van der Weyden, els artistes van trobar noves oportunitats per reproduir la natura tenint en compte la seva àmplia i gairebé infinita varietat de tons.
La invenció de la perspectiva lineal
Per representar la realitat de forma fidedigna en una superfície plana, com son el mur o la taula, feia falta desenvolupar un nou sistema de representació que permetés col·locar els objectes i les figures en l’espai de forma convincent. Com ja hem exposat, Flippo Brunelleschi (1377-1446) va inventar la perspectiva lineal com a conseqüència de l’estudi sistemàtic de les lleis i els principis de la natura.