4. Difusió, performativitat i publicació expandida

4.2. Publicar, una declaració d’intencions

4.2.3. Impressió i pràctiques dissidents i pedagògiques

Quan parlem de format expandit, parlem de desplegaments de possibilitat. A través de la publicació com a mitjà, es poden donar una sèrie d’accions, interaccions i aprenentatges que van més enllà del propi objecte publicat. Una autopublicació pot ser l’excusa perfecta per començar processos de treball col·lectiu que generin continguts i idees diferents als quals generalment ens venen imposats des de la lògica capitalista del benefici econòmic. Pot ser el context ideal per començar processos d’aprenentatge, processos pedagògics en el sentit més ampli de la paraula, que busquen obrir camins per fomentar el pensament crític, la creació, l’activació política, etc.

Al primer apartat del nostre text esmentàvem l’existència, a partir de 1940, de l’Escola Freinet, on van ser freqüentment utilitzats els processos d’impressió i autoedició per dotar d’autonomia de pensament i aprenentatge els nens. Quan pensem en l’herència simbòlica actual d’aquest tipus de pràctiques pedagògiques experimentals, resulta rellevant esmentar el treball de Lluc Mayol. Mayol, que en un dels seus últims statements s’autodefinia com «investigarteducaeditactivista o alguna cosa semblant», és un agent cultural que té una llarga trajectòria en els àmbits de la recerca i de la pedagogia, que incideix en la importància dels processos col·lectius i comunitaris per a la transformació social. El seu vincle amb les autopublicacions és perllongat en el temps, des de la fundació de la ja esmentada Fanzinoteca ([an]arxiu de publicacions autoeditades) fins a les nombroses propostes d’elaboració de publicacions en projectes pedagògics transversals (L’Automàtica, Escola Meme, Catxirulo Lab). Un dels seus projectes és La Prensa Menuda, un laboratori d’impressió familiar transgeneracional en el qual es convida a experimentar amb tècniques com la premsa de gelatina i amb impressió tipogràfica de tipus mòbils, ambdues tècniques vinculades a les pràctiques Freinet. La Prensa Menuda, en tant que taller-laboratori, va ser duta a terme, entre altres llocs, dins del programa Allez! Pràctiques ambulants i museus dispersos que va tenir lloc el 2019 al MACBA de Barcelona. El que resulta interessant d’aquest projecte, i d’altres projectes coordinats per Mayol, és l’aposta per l’aprenentatge des del desig i no des de la imposició, i com aquest possibilita la creació de nous continguts.

En una línia de treball similar, actualment hi ha col·lectius que utilitzen els processos de publicació per activar dispositius d’aprenentatge i generar una certa sedimentació de coneixements. Aquest és el cas de Pedagogías Invisibles, projecte cofundat per la professora i investigadora María Acaso, que basa les seves maneres de fer en una metodologia pròpia, encunyada com Art Thinking. Des de Pedagogías Invisibles s’han dut a terme tallers en col·laboració amb col·lectius d’autoedició, utilitzant el fanzín com a eina pedagògica, com va ser el cas de Cómo crear con tus alumnos un fanzine colaborativo y organizar un festival en tu centro (Madrid, 2017). També existeixen altres iniciatives de tipus local que estan igualment vinculades a les autopublicacions, com és el cas de la cooperativa de dissenyadores, lingüistes, periodistes, programadores i docents L’Apòstrof, les quals, dins de la realització anual de les seves Jornadas CruCruCru, han explorat en profunditat el format de la publicació, i han arribat per exemple a organitzar un debat col·lectiu per mitjà de la impressió en paper continu de fax de les preguntes i les respostes. La publicació resultant és una mena d’exposició no conclusiva de les temàtiques tractades. Les iniciatives locals són nombroses, i seria extens fer-ne una cartografia de totes. No obstant això, no volíem acabar aquest punt sense esmentar el programa Analfabeto que el 2015 va proposar l’artista Larraitz Torres en el context de Tabakalera (Sant Sebastià). Aquest programa partia d’una idea de publicació com a dispositiu per fer les coses públiques, per donar espai i veu als qui volguessin parlar, i es desplegava en diferents dispositius, com conferències, tallers, sessions musicals (Analphabet Orchestra) i, per descomptat, una publicació.