3.5. Els dissenyadors han de saber programar?
Per a tancar aquest apartat, plantegem una pregunta que proposa una reflexió transversal sobre els continguts d’aquest material. Com hem vist en el primer apartat, el codi de programació és el que dona forma al programari i, en conseqüència, determina què poden fer els dissenyadors amb els programes que empren diàriament. Al llarg de les últimes dècades, les innovacions que han introduït les empreses de desenvolupament de programari en els seus productes han tingut una forta influència en les tendències de disseny, ja que han fet possible noves maneres de crear composicions de disseny gràfic, objectes de consum o interfícies d’usuari. Amb la finalitat de superar aquesta dependència del programari, es planteja una qüestió que s’ha estat debatent durant els últims anys: els dissenyadors han de saber programar?
Segons l’enginyer i dissenyador John Maeda, un dels promotors principals del creative coding o programació creativa, saber programar és un coneixement imprescindible per als dissenyadors del segle XXI.
Maeda afirma que el rol del dissenyador està canviant i que ja no es tracta solament de conèixer o anticipar les necessitats de l’usuari, sinó també de tenir la capacitat de programar i treballar amb el disseny generatiu, el machine learning o altres tecnologies d’intel·ligència artificial. En les recents edicions del Design in Tech Report, Maeda i el seu equip plantegen la comparació entre el dissenyador «clàssic», que crea objectes per a un conjunt limitat de persones (com ocorre en el disseny gràfic, disseny de producte o disseny de mobiliari) i el dissenyador computacional, que treballa amb productes en constant evolució.
Maeda defineix el dissenyador computacional com un professional que entén la computació (té un coneixement dels llenguatges de programació i sap què es pot fer amb aquests), reflexiona de forma crítica sobre la tecnologia (considerant els aspectes positius i negatius en relació amb el projecte) i aprèn sobre les últimes innovacions tecnològiques, com ara els avenços en intel·ligència artificial.
Si bé Maeda donaria una resposta categòricament afirmativa a la pregunta que encapçala aquest text i té arguments per a defensar la seva postura, cal considerar altres punts de vista. En una sèrie d’articles publicats a la plataforma Medium, el dissenyador de programari Alan Cooper, creador de l’entorn de programació Visual BASIC i pioner en el camp del disseny d’interacció, planteja les raons per les quals els dissenyadors no han de saber programar. D’entrada, Cooper (2017) planteja una sèrie de raons per les quals no cal imposar als dissenyadors la necessitat d’aprendre a programar:
- És possible saber com es fa alguna cosa sense fer-ho directament. Molts professionals (directors, coreògrafs, entrenadors, etc.) dirigeixen altres persones sense fer el seu treball, però sabent com s’ha de fer.
- Fer quelcom no suposa automàticament conèixer les seves implicacions. Saber programar no implica entendre els efectes del codi que s’ha creat en el producte final o a l’organització que l’empra.
- La separació entre «dissenyadors» i «desenvolupadors» és simplista i no reflecteix la complexitat de tots dos rols ni com aquests interactuen. En aquest sentit, Cooper indica que si bé pot ser bo que els dissenyadors dediquin un temps a programar, els programadors també haurien de dedicar un temps a dissenyar, és a dir a participar en el procés de disseny que inclou conèixer les necessitats dels usuaris.
- Hi ha pocs bons programadors i dissenyadors. Per tant, per a Cooper «és absurd i un desaprofitament obligar-los a treballar en un àmbit aliè a les seves habilitats especials».
Alan Cooper culpa d’aquesta divisió entre el disseny i la programació a la mateixa indústria del programari, que es regeix pels beneficis econòmics i un ritme de producció que impedeix que el 80% dels projectes s’arribi a materialitzar:
Hem creat sistemes de programari rònecs durant dècades i, pel que sembla, no som capaços de trobar la manera de fer-ho de forma efectiva. La majoria dels projectes no tiraran endavant. Els que ho aconsegueixen són sovint versions patèticament febles que manquen de força i flexibilitat.
A. Cooper (2017, maig). «Should Designers Code?» [en línia]. Medium. <https://medium.com/@MrAlanCooper/should-designers-code-f7b745b-8cd03>
Els programes i plataformes que s’han anat desenvolupant en l’última dècada, molts d’aquests en codi obert, contribueixen a resoldre aquest problema, si bé hi segueix havent una bretxa entre els dissenyadors i programadors.
Per a salvar aquesta distància, en el que coincideixen Cooper i Maeda és que els dissenyadors han de conèixer el potencial dels llenguatges de programació i el que suposa treballar amb aquests.
D’aquesta manera, poden col·laborar més efectivament amb els programadors i saber què demanar-li en funció de les necessitats del projecte. Això també és beneficiós per al programador, ja que el seu treball vincula l’ordinador amb l’usuari, però com indica Cooper, mai no tracta amb l’usuari, solament amb l’ordinador. El dissenyador, el treball del qual se centra a entendre les necessitats de l’usuari, pot aportar aquesta part al programador sabent què pot demanar-li i què no, encara que no sàpiga programar, si entén les capacitats i limitacions del codi.