4.1. Segle XX: bases de l’art computacional
4.1.7. Apropiacionisme
Creadors com David Hockney, Andy Warhol o Keith Haring van utilitzar en la dècada dels anys vuitanta ordinadors per a desenvolupar algunes peces, encara que la majoria es va limitar a reproduir la mateixa estètica que utilitzaven en les seves creacions «no digitals». De fet, alguns d’aquests van ser usats com a reclam publicitari per les grans companyies promotores dels nous ordinadors personals.
Andy Warhol
Wharhol, per exemple, va signar, l’estiu de 1985, un contracte amb Commodore pel qual es va convertir en l’ambaixador de l’Amiga 100. En la presentació oficial, retransmesa en directe per televisió des d’un Lincoln Center replet de públic, va realitzar un retrat de la cantant Debie Harry (Blondie), utilitzant el ProPaint. Posteriorment, va crear una sèrie de dibuixos digitals entre els quals s’inclou una nova versió de la seva famosa llauna de sopa Campbell’s i de la Venus de Boticelli.
Font: https://images.computerhistory.org/blog-media/andy-warhol-and-debbie-harry_original.jpg
Encara que els creadors inicials van optar per crear formes abstractes, molts dels quals van començar a utilitzar el PC o els nous Macintosh, van tornar a la figuració reprenent les imatges i el llenguatge de les pintures clàssiques. Una de les més recurrents va ser la Mona Lisa de Leonardo da Vinci:
La Mona Lisa sintetitzada d’Yvaral […] consistirà en una reconstrucció estructural de la famosa cara, basada en l’anàlisi numèrica. La Mona/Leo d’Schwartz combina la meitat de la cara de la Mona Lisa amb la meitat de la de Leonardo.
M. Rush (2002). Nuevas expresiones artísticas a finales del siglo XX (pàg. 198). Barcelona: Destino.
Tots dos artistes van aplicar l’apropiacionisme típic de l’època, donant-li un gir tecnològic i intentant reactivar el rostre del creador italià. El filòsof Karl Popper va destacar l’intent de «crear fenòmens visuals en què la figuració i l’abstracció ja no són antagòniques» (Rush, 2002, pàg. 198).
Font: https://irea.files.wordpress.com/2008/03/jeanpierreyvaral-arte-cinetico3.jpg?w=497 i https://i.prcdn.co/img?regionKey=a2zwlRP6YxieGYAcUX%2BJ7A%3D%3D&scale=100
Un bon nombre de prestigiosos fotògrafs van investigar per compte propi, cadascun amb un estil definit, la manera de realitzar collages de bona qualitat abans que eines com ara Adobe Photoshop permetessin manipular les imatges, però els resultats no van ser els esperats fins a la meitat dels anys noranta. Destaquen algunes excepcions, com la sèrie Fictitious portraits (1992), de Keith Cottigham, que fusionen amb encert la fotografia amb la manipulació digital, de manera que sembla increïble que els tres protagonistes siguin realment còpies d’un mateix jove.
Font: http://www.keithcottingham.com/1992-fictitious-portraits
La parella artística Antony Aziz i Sammy Cucher (Aziz + Cucher), per la seva banda, van cobrir de pell tant individus com objectes en les sèries Dystopia (1994-1995) i Plasmorphica (1996). En ambdues, desapareix qualsevol tret característic diferenciador, la qual cosa origina una certa claustrofòbia a l’espectador. Els seus projectes, propers a la biotecnologia i l’enginyeria genètica marquen les noves tendències en imatge digital.