4.1. Segle XX: bases de l’art computacional
4.1.1. Introducció
A mitjan segle XX, el foment de la recerca sobre la convergència entre les tecnologies de la comunicació i la informació van transformar radicalment la societat. De la tecnocràcia, impulsada per diversos estats i organismes supranacionals després de la Segona Guerra Mundial, s’anirà evolucionant fins a donar lloc a la societat de la informació de la dècada de 1970. Els efectes col·laterals de processar la informació de manera automàtica per mitjà de diversos dispositius i eines van transformar radicalment el panorama polític, econòmic i cultural. La creació, evidentment, no va ser aliena a tots aquests canvis, encara que els començaments van ser més lents i complicats del que es pensa en l’actualitat.
Per a analitzar obres d’art computaritzat (computer art), és important repassar la història i l’evolució dels ordinadors, i contextualitzar tot un seguit d’aportacions que van ser desenvolupades amb gran esforç i tenacitat per científics, enginyers i equips de treball interdisciplinaris, interessats a oferir noves possibilitats expressives gràcies a les eines innovadores. Tal com es recalca en l’apartat «Disseny i programació», la creació vinculada a les noves tecnologies és fruit de l’esforç individual, però també de la col·laboració: compartir coneixements, grans dosis d’enginy i, de vegades, la mera casualitat van donar lloc a noves línies de treball.
De la mateixa manera que el dadaisme va ser en part una reacció a la industrialització de la guerra i la reproducció mecànica de textos i imatges, l’art dels nous mitjans es pot entendre com una resposta a la revolució de les tecnologies de la informació de diversos models culturals.
La capacitat de crear amb un ordinador es distancia en els seus inicis d’un altre tipus d’«ismes» consolidats a les acaballes del segle XIX. Els moviments estètics (romanticisme, impressionisme) i les etapes de reacció a l’estètica anterior no conformen un moviment en si mateix en les primeres albors de l’art computaritzat. Alguns teòrics, com George Fifield, assenyalen que, encara que el seu potencial resultava il·limitat al seu començament, la confraternització entre l’art i la tecnologia era incòmoda. El que podria haver estat una relació fructífera havia de bregar, sobretot, amb la necessitat de crear un llenguatge propi. Per aquest motiu, els conceptes exposats per Walter Benjamin a La obra de arte en la era de su reproductibilidad técnica (1936) tornen a ser qüestionats a mitjan dècada dels anys seixanta. La utilització de l’ordinador com a mitjà artístic posa en una situació difícil la seva reproducció i, per tant, la seva autenticitat i la seva autoria.
L’«aura», o el que és el mateix, «el valor únic de l’obra d’art “autèntica”» desapareix en la creació computacional atenent els principis del filòsof germà (Benjamin, 2012, pàg. 14), que paradoxalment reconeix que la reproducció tecnològica podria aconseguir una democratització de la imatge. Amb els anys, aquesta peculiaritat dona lloc a noves formes de producció característics de la tecnologia digital.