4. Art computacional i interactiu

4.3. Canvi de cicle: creació en l’era del big data

4.3.3. Remescles de la vida digital

Ens hem convertit en grans creadors i consumidors de material digital, tal com afirma Ingrid Guardiola:

Las imatges s’han convertit en una nova torre d’ivori que aïlla els ciutadans al mateix temps que els connecta.

I. Guardiola (2018). L’ull i la navalla: un assaig sobre el món com a interfície (pàg. 47). Barcelona: Arcàdia.

En aquesta nova realitat mediatitzada, la memòria humana també ha estat reemplaçada per una memòria algorítmica que únicament ens mostra biaixos de tot el material existent, situació que xoca amb la idea inicial d’internet com a eina participativa i democràtica. En l’última dècada, la ciutadania s’ha adonat que viu submergida en un espai hipercontrolat, però és difícil no sucumbir als seus atractius: connectar-nos, relacionar-nos, etc. Per tant, no és gens estrany que sorgeixin pràctiques creatives digitals que reflecteixin o qüestionin un nou paradigma: la necessitat d’expressar-nos i ser escoltats. Tal com succeïa en el capítol de Black Mirror titulat «Caiguda en picat» («Nosedive»), bona part de la població viu pendent dels simulacres de reconeixement social que representen la quantitat d’amics o m’agrada a les xarxes, sense adonar-nos que la nostra representació digital és tal com han volgut modelar les grans companyies.

La videoinstal·lació de Baker està composta per milers d’imatges de videobloguers (vlogers) parlant al seu públic des dels ordinadors situats als seus espais privats (casa, treball, etc.), creant una gran cacofonia de relats íntims desinhibits davant una càmera. En la sèrie Testament, Bookchin representa els efectes socials i econòmics de l’ús de les xarxes socials i les seves condicions de producció. En les videoinstal·lacions que la conformen, s’apropia de frases o seqüències que s’apropen als patrons del llenguatge i la comunicació imposats a la xarxa, que representen la combinació d’intimitat i anonimat, de connectivitat simultània que caracteritza les relacions personals (Bookchin, 2015).

Una altra de les relacions curioses que sorgeix a internet és la de les imatges amb les seves etiquetes (tags). Ens hem vist obligats a arxivar els nostres vídeos i les nostres fotos associant-los a paraules, la qual cosa ha donat lloc a innombrables agrupacions subjectives o poc encertades, però que reflecteixen en el seu conjunt les tendències específiques d’un determinat període de temps. Corinne Vionnet és una de les creadores que explora, des de 2006, el fenomen del turisme massificat per mitjà de la sèrie Photo Opportunities: la Torre Eiffel, el Coliseu de Roma, el Big Ben o la Plaça Roja de Moscou són alguns dels collages de centenars de fotografies originals superposades apropiades a la xarxa i reproduïdes en una sola imatge de marcat caràcter pictòric. L’animador Jasper Elings ofereix una curiosa versió recopilatòria d’imatges de mala qualitat: Flashings in the Mirror (2009). Les fotos, trobades a internet, representen flaixos inesperats, mals enquadraments i postures increïbles que es connecten per a conformar una coherent i irònica narració audiovisual. En tots dos projectes es transmeten clarament alguns dels senyals del nostre temps: la repetició i l’homogeneïtzació global.