4.1.2. Conformació i pioners

4.1. Segle XX: bases de l’art computacional

La necessitat de calcular de forma molt precisa i evitar errors, i el tractament de les dades a gran escala per part de l’administració i les empreses, són els dos factors que van impulsar el desenvolupament de les calculadores.

Tal com apunta Lev Manovich, calien tant els aparells mediàtics com els informàtics per al funcionament de les societats de masses dels segles XIX i XX:

La capacitat de difondre els mateixos textos, imatges i sons a milions de ciutadans –per a garantir així unes mateixes creences ideològiques– resultava tan essencial com la capacitat de mantenir un registre dels naixements, les dades d’ocupació i els historials mèdics i policials.

L. Manovich (2005). El lenguaje de los nuevos medios de comunicación: La imagen en la era digital (pàg. 3-7). Barcelona: Planeta.

No obstant això, l’avenç dels mitjans moderns (fotografia, cinema, impressió offset, ràdio i televisió) i els informàtics no es van entrellaçar fins que l’enginyer alemany Konrad Zuse en va construir un al saló de la casa dels seus pares a Berlín entre 1936 i 1938 (figura 1). Va ser el primer ordinador que va funcionar. Utilitzava el llenguatge binari en els seus programes, foradant descarts de pel·lícula de 35 mm a manera de cinta perforada. Les seves aportacions, juntament amb les de Babbage, Jacqard, Hollerith o Turing evolucionaran fins a conformar els primers ordinadors electrònics, en la dècada dels anys quaranta, a causa de la necessitat de perfeccionar els sistemes de defensa militar durant la Segona Guerra Mundial. Les tensions entre els blocs capitalista i comunista, enfrontats durant la guerra freda, van augmentar la necessitat d’explorar i innovar sobre les seves utilitats durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta.

Figura 1. Cronologia de la història de l’ordinador.

Màquina analítica

S’han utilitzat diversos sistemes de càlcul al llarg de la història (l’àbac, la màquina aritmètica de Pascal, la calculadora de Leibnitz, etc.), però els antecedents directes dels ordinadors es remunten a l’any 1833, data en què el britànic Charles Babbage va començar a desenvolupar, al costat d’Ada Lovelace –considerada com la primera programadora de la història–, la màquina analítica (Schneider, Gersting i Miller, 2006, pàg. 408-409). Aquell prototip funcional antecedent dels actuals ordinadors digitals disposava d’un sistema de memòria, un de control, un processador, fitxes perforades d’entrada i fitxes impreses de sortida, que s’utilitzaven per a efectuar i emmagatzemar operacions matemàtiques (Barceló, 2008).

Tabulador electromagnètic

Figura 3. Hollerith davant el seu tabulador (1908).
Font: https://www.energy.gov/sites/prod/files/styles/borealis_photo_gallery_large_respondxl/public/2018/09/f55/hollerithmach-1908-horizontal.jpg?itok=m1d-kM_c

A les acaballes del segle XIX, Herman Hollerith, tècnic en estadística novaiorquès, va desenvolupar un tabulador electromagnètic que utilitzava targetes perforades. El seu sistema permetia analitzar i registrar milions de dades d’una manera ràpida i eficaç. Les recerques de Hollerith van permetre que arribés a realitzar càlculs (Austrian, 2016). Amb aquests avenços, va establir la Tabulating Machine Company, empresa que es convertiria, després de diverses fusions, en la International Business Machine (IBM).

ENIAC

El primer ordinador del món, el computador i integrador numèric electrònic (ENIAC, per les seves sigles en anglès), es va desenvolupar a partir de l’any 1943 a la Universitat de Pennsilvània, sota la direcció de John P. Eckert i John W. Mauchly, amb l’objectiu de calcular les taules de tir de l’artilleria. Els retards en el seu desenvolupament van impedir que es reduís enormement el temps invertit en complexos càlculs logístics de caràcter bèl·lic (de 20 hores a 30 segons). Encara que tenia fallades evidents de manteniment, ja que funcionava amb més de 17.000 tubs de buit, la seva construcció va donar lloc a l’actual estructura lògica dels ordinadors (Gay, 2000).

A mitjan dècada dels anys seixanta, els grans ordinadors estaven a centres de recerca relacionats amb la tecnologia informàtica, en què es tenien en compte expressions creatives per diversos motius:

L’elevat finançament dels primers ordinadors estava destinat, en exclusiva, a buscar solucions per al càlcul i l’experimentació científica.
El llenguatge d’accés a cada ordinador era inaccessible.
Eren molt pocs els investigadors familiaritzats amb les expressions creatives.
Els artistes es van veure amenaçats per les computadores, de manera similar a com havia passat amb els pintors davant la irrupció de la fotografia.
Les màquines eren associades al capitalisme: molts creadors van centrar la seva obra a criticar-les, ja que les associaven al control exercit pel poder.

Crida l’atenció que en aquests anys alguns científics van començar a crear els primers gràfics per ordinador. La curiositat i, de vegades, la casualitat van portar alguns a investigar sobre què podien arribar a fer les màquines, i alguns ho van fer sota la influència del marc teòric establert pel professor de filosofia i teoria científica Max Bense, professor de l’Institut de Tecnologia de la Universitat d’Stuttgart. Juntament amb el sociòleg Abraham A. Moles, docent de l’Escola d’Ulm, va desenvolupar l’Estètica de la informació (Information Aesthetics), obra molt influenciada per la cibernètica de Wiener, que va incitar Bense a elevar l’art computacional a una nova experiència estètica de profund calat, amb implicacions en altres àmbits. Els seus textos van ser publicats tant a Alemanya com a França, on van tenir una gran repercussió.