4. Art computacional i interactiu

4.1. Segle XX: bases de l’art computacional

4.1.5. Grans exposicions sobre el binomi art i ciència

Hi va haver tres grans exposicions que van marcar un punt d’inflexió pel que fa al reconeixement de l’art computacional per part de les institucions:

1. «Cybernetic Serendipity», comissariada per Jasia Reichardt, que va tenir lloc a l’Institute of Contemporary Arts (ICA) de Londres del 2 d’agost al 20 d’octubre de 1968.
2. «The Machine as Seen at the End of the Mechanical Age» es va celebrar al Museu d’Art Modern de Nova York entre el 1969 i el 1970.
3. «Software Information Technology: Its New Meaning for Art» es va presentar al Museu Jueu de Nova York el 1970.

En la mostra londinenca, s’explorava la relació que hi havia entre la tecnologia i la creativitat (Reichardt, 2018, pàg. 6). Artistes i científics de tot el món mostraven com la col·laboració entre els dos àmbits donava lloc a noves línies de recerca aplicables a les arts, la ciència, la comunicació i l’oci. La mostra incloïa dibuixos digitals, fotografies, robots, música, màquines que pintaven, màquines que escrivien haikus, instal·lacions i audiovisuals, i constantment es nodria d’esdeveniments paral·lels (xerrades, performances, debats).

La mostra, que posteriorment va viatjar a diversos punts dels Estats Units d’Amèrica, va ser essencial per a promoure una visió positiva del nou perfil dels creadors tecnològics i oferir un panorama heterogeni de les incipients creacions digitals. Propostes d’artistes com Naim June Paik, Jean Tinguely o John Cage s’entremesclaven amb les de Laposky, Nake, Noll, John Whitney o el Computer Technique Group (CTG).

En el cas de «The machine, as seen at the end of the mechanical age», comissariada per Hultén Pontus, es contrasta l’evolució de la tecnologia amb els valors humanístics de la creació des de diversos punts de vista. A més, advoca perquè els artistes es converteixin en guies que promoguin una millor relació entre l’ésser humà i la màquina (Hultén i Museum of Modern Art of New York, 1968, pàg. 252). Un any més tard «Software Information Technology: Its New Meaning for Art» va conjugar el resultat d’experiments científics i creacions d’art conceptual. Jack Burman, el seu comissari, va saber traçar paral·lelismes entre projectes basats en dispositius per a transmetre informació (media art) i aquells que utilitzaven el llenguatge com a material sense recórrer a la tecnologia. La proposta criticava de ple les teories de McLuhan, tan influent en aquells anys: per a Burnham, la relació home-màquina fomentava la creativitat i la innovació, no l’alienació (Jewish Museum of New York i altres, 1970, pàg. 70-71). A més de promoure la col·laboració entre els científics i els artistes, va originar l’intercanvi entre el museu d’art i la indústria: American Motors va patrocinar la producció tècnica i diverses empreses van prestar components tecnològics per a la producció d’algunes peces exposades.

Douglas Engelbart, enginyer electrònic, va ser un dels participants més aclamats després de la seva intervenció titulada «The mother of all demos» (vegeu vídeo). Des de la seva computadora de l’Stanford Research Institute (SRI), va exposar a un públic de dos mil persones situades en un auditori de Sant Francisco, a 48 quilòmetres del seu despatx, la primera demostració pública del sistema informàtic oN-Line System (NLS), que incloïa, entre d’altres innovacions, l’ús del ratolí, el correu electrònic, la teleconferència, l’hipertext o l’edició col·laborativa (Sack, 2019, pàg. 146-150). L’evolució del sistema trigaria tant a desenvolupar-se que, quan es van popularitzar alguns components, com és el cas del ratolí del Macintosh d’Apple el 1984, la seva patent havia caducat, així que ni ell ni els seus col·laboradors no van rebre cap compensació econòmica.