4. Art computacional i interactiu

4.2. Net.art

4.2.3. Creació digital i resistència

Martín Prada manté que aquestes propostes no són més que un ús artístic del mitjà associades a l’evolució natural de l’art conceptual més compromès que apunta a forjar una consciència crítica sobre les característiques i possibilitats del propi mitjà (Prada, 2012). Comencen a ser recurrents en l’àmbit de la creació les interseccions que exposa Laura Baigorri a Recapitulando: modelos de artivismo (1994-2003):

• L’«artivisme», neologisme fruit de la fusió de les paraules art i activisme aplicat a les obres que participen d’ambdós interessos. Quan el terme s’aplica a treballs i artistes clàssics de l’net.art, en l’actualitat es pot referir a obres que no tenen res a veure amb internet.
• El «hacktivisme», neologisme que sorgeix d’associar els termes hacking i activisme. El hacker intenta trencar els límits en productes, aparells i serveis digitals d’informàtica o comunicacions amb l’objectiu de compartir tota la informació. La seva motivació solament obeeix a interessos de caràcter social i polític.
• De la fusió dels conceptes anteriors sorgeix l’«art.hacktivisme». Aquesta pràctica es basa en accions de sabotatge orientades a la denúncia de la vocació primigènia de la xarxa que intenta abastar totes les convencions artístiques tradicionals: drets d’autor, objectualització i la seva conseqüent comercialització.

Dins del binomi entre art i activisme, l’evolució dels conceptes lligats al control i la vigilància tecnològics ajuden a perfilar nous valors i nocions lligats al ciberactivisme de l’època.

Les primeres estratègies de l’artivisme en línia reprenen l’essència de les accions de l’activisme pro drets fonamentals dels anys seixanta. Cada acció (virtual-sit-in) intenta recaptar el major nombre de mostres de suport (manifestants digitals) en un temps determinat. En els anys d’apogeu del net.art van ser innombrables les protestes i vagues digitals (net.strikes), però ens centrarem en la tasca desenvolupada per grups com ara Critical Art Ensemble (CAE) i The Electronic Disturbance Theater (EDT). La seva promoció de la desobediència civil electrònica (DCE) ofereix a certes minories espais alternatius de poder per mitjà de la xarxa.

El col·lectiu multidisciplinari Critical Art Ensemble (CAE), format per Steve Barnes, Dorian Burr, Steve Kurtz, Hope Kurtz i Beverly Schlee, encunya el 1994 els principis de la desobediència civil electrònica (DCE). Proposa, entre d’altres coses, l’ús de la tàctica de l’amenaça simbòlica a partir del bloqueig o la seguda virtual. L’acció més representativa d’aquesta modalitat de cibersabotatge descobreix a la xarxa el vehicle perfecte que facilita una postura global prodemocràtica. Basa les seves tàctiques en una peculiar concepció dels principis de desobediència civil exposats per Henry David Thoreau al segle XIX (Thoreau, 2016), en un intent de generar una àmplia crida contra l’adormiment de les consciències i denuncia la manca de responsabilitat individual imperant. El CAE suggereix la idea d’un flux descentralitzat de microorganitzacions diferenciades –a què denomina cèl·lules–, destinades a produir diversos corrents i trajectòries per a obtenir un canvi de política directe (Critical Art Ensemble, 2006). Encoratja el bloqueig del flux d’informació dirigit a alterar qualsevol tipus d’institució (militar, corporativa o governamental), suggeriment que no ha estat mai del grat dels activistes més tradicionals, per la qual cosa ha rebut crítiques ferotges.

En l’actualitat, segueix investigant sobre les interseccions entre l’art, la ciència, la tecnologia, la política i la teoria crítica. Les seves últimes intervencions segueixen fomentant les seves estratègies tàctiques (tactical media) i aposta per la utilització eficaç de les estratègies de simulació –desenvolupades anteriorment per la CIA o l’FBI– dotant-les de nous mètodes i mitjans de recerca, i també de sistemes d’obtenció d’informació i reclutament de col·laboradors (González Díaz, 2013).

La subversió també és la metodologia utilitzada per RTMark (o ®^TMark) i The Yes Men. En els projectes de tots dos col·lectius s’albira una constant referència a la culture jamming (o interferència cultural), basada en la idea de Roland Barthes: alterar el codi és més subversiu que destruir-lo.

Les seves propostes no solament es realitzen a la xarxa, també creen simulacions de pàgines amb una àmplia repercussió mediàtica –com la presentació d’un carrusel de pàgines trobades a internet en la Biennal del Museu Whitney de 2000, al més pur estil ready made de Duchamp–, que realitzen accions cridaneres de sabotatge de caràcter local. Combinen ambdues estratègies amb la impartició de tècniques iròniques de combat per a enfrontar-se al poder. Qualsevol pot promoure una reivindicació concreta: RTMark dona publicitat a la seva pàgina web i s’encarrega de buscar el finançament per a dur-la a terme en accions d’àmplia repercussió mediàtica. Quan actua com una corporació, pretén generar interès per aquests assumptes des d’una perspectiva irònica, sistema que han batejat com a tactical embarrassment (avergonyiment tàctic), terme amb el qual defineixen metodologies que deixen en evidència polítics, companyies i institucions davant els mitjans de comunicació.

Les seves accions han propiciat que batalles judicials com ara l’encapçalada pel grup artivista suís etoy obtinguin un impacte mediàtic i social més que notable. El 1995, el grup va registrar el seu domini a internet com a etoy.com, dos anys abans que el novembre de 1997 l’empresa de joguines eToys (fundada el 1996) registrés el seu.

El plet es perllonga fins a les acaballes de 1999, temps en què es mobilitza per mitjà de la xarxa i rep el suport de simpatitzants, intel·lectuals i institucions culturals, aconseguint, entre d’altres coses, col·lapsar juntament amb milers d’internautes la botiga virtual d’eToys i baixar la seva cotització en borsa. L’acció, batejada com a «ToyWar», es va veure recompensada quan Etoy va guanyar el recurs definitiu, la qual cosa li va permetre conservar el seu nom i el seu domini. Aquella victòria va significar abans que res un ampli debat sobre el control de les dades privades en l’àmbit de la cultura digital.

P. González Díaz (2013). Prácticas artísticas digitales y tecnologías de control y vigilancia (2001-2010) (tesi doctoral, pàg. 140). Barcelona: Universitat de Barcelona.

Molts dels treballs descrits en aquest subapartat han estat víctimes de les normes d’internet: o no han estat actualitzats o han desaparegut, motiu pel qual s’han convertit en apreciades peces d’arxiu de col·leccions o museus.