4. Art computacional i interactiu

4.3. Canvi de cicle: creació en l’era del big data

4.3.2. Fi de la privadesa

Al començament de segle, les circumstàncies van generar un context específic en què l’ull absolut és el protagonista indiscutible de l’economia del coneixement, el mateix que Alvin Toffler va descriure com el període més impactant des de la Revolució Industrial. Els canvis que ha portat amb si no se circumscriuen únicament a aspectes tecnològics i econòmics, sinó que s’amplien a conceptes polítics i socials a escala global.

Els primers treballs crítics de net.art sobre la vigilància en espais públics, com CCTV Sabotage (1998), de Heath Bunting i Rachel Baker, posen en dubte l’eficàcia de les càmeres de vídeo, mentre que Guide to Closed Circuit Television (CCTV) destruction (2001), d’RTMark, és molt més radical, ja que ensenya de manera irònica a fer desaparèixer qualsevol tipus de dispositiu de videovigilància. Aquest tipus de propostes donen pas a altres més intimistes, en què es fusionen la crítica i la narració poètica, tal com succeeix en les propostes de Jill Magid, en què s’explora la subtil relació de l’individu amb els sistemes de videovigilància.

A Evidence Locker (2004), l’artista es converteix en protagonista del registre del circuit tancat de la televisió de Liverpool, en concomitància amb les autoritats de la ciutat. Durant els trenta-un dies que dura l’experiència, Magid és gravada portant una cridanera gavardina de color vermell. Després de cada registre sol·licita la cinta policial per a la seva posterior edició per mitjà dels formularis oficials creats a aquest efecte, amb la peculiaritat que redacta cada document com si es tractés d’una carta a un amant. En cadascuna d’aquestes expressa els seus sentiments i pensaments. Aquesta peculiar relació epistolar es recopila posteriorment en forma de diari mostrant un retrat íntim de la relació entre la creadora, la policia i la ciutat (Magid, 2004).

Davant la banalització de l’ús de les càmeres web i l’ensopiment de bona part dels usuaris d’internet, 0100101110101101.org –parella artística italiana formada per Eva i Franco Mattes– va realitzar una impactant performance: No Fun (2010), que publiquen en una coneguda plataforma de videoxat, Chatroulette, la qual permet a persones de tot el món –de forma anònima i a l’atzar– veure’s entre si per mitjà de les seves càmeres web i xatejar. Milers de persones van observar durant hores com una persona es balancejava lentament després de suïcidar-se. L’home penjat era Franco Mattes i l’escena era un muntatge. Totes les interaccions amb la mateixa van ser gravades i recopilades en un vídeo que posteriorment va ser publicat a la xarxa. No Fun recull tot tipus de reaccions: des de la més predictible a la més inaudita, uns riuen creient que és una broma, mentre que uns altres es queden immòbils. Hi ha qui insulta el cadàver i alguns, en una postura cínica i inexplicable, fan fotografies amb els seus telèfons mòbils. Però el més impactant és que de tots els internautes solament un va trucar a la policia. Encara que els creadors solament pretenien crear un experiment en línia, la percepció i el joc entre el binomi objectivitat-subjectivitat juguen un paper fonamental.

Sobretot, tenint en compte que una bona part dels usuaris perceben l’àmbit digital com si fos real. Davant el biaix de la informació oferta pels mitjans, criden l’atenció les propostes creatives que ajuden a contextualitzar la veritable posició (mercantilista i de vigilància) d’internet. Pocs creadors posseeixen els coneixements i recursos necessaris per a desemmascarar la seva cara oculta. Aram Bartholl, Evan Roth i Jon Rafman són exemples representatius d’una nova generació de joves creadors i artistes experts familiaritzats amb el maneig i desenvolupament de les eines digitals. Aquesta circumstància els permet experimentar a fons amb les mateixes, oferint una peculiar perspectiva crítica que dona lloc a nous paradigmes artístics i analítics. Moltes vegades aconsegueixen els seus objectius gràcies a l’ús de programari lliure, factor que els permet idear i gestionar –sense potents intermediaris tecnològics pel mig– pràctiques innovadores i d’alt nivell crític.

L’alemany Aram Bartholl, per exemple, s’ha donat a conèixer internacionalment per les seves accions en què investiga la incerta relació entre els individus i els mitjans de comunicació des d’un punt de vista peculiar. Critica amb ironia la submissió dels primers i sempre cerca noves línies de creació en llibertat. Si a Silver Cell (2004) proposava la utilització d’una exclusiva (i barata) gàbia de Faraday que evita que el mòbil pugui ser rastrejat, en la instal·lació pública Map (2006-2010) transfereix el punt exacte on les marques que Google Maps assenyalen el centre de cada ciutat en un espai físic, amb l’objectiu de vincular la relació entre l’espai d’informació digital i l’espai quotidià.

El treball d’Evan Roth inclou peces aparentment força inconnexes, però el seu denominador comú és la crítica i el rebuig davant de qualsevol tipus de control i d’ingerència política. Habitualment utilitza eines de codi obert que li permeten concebre, realitzar i publicar independentment les seves accions subversives en poc temps, provocant una resposta ràpida entre els seus seguidors. Pel que fa als aires que es respiren quant al registre i vigilància, ens semblen especialment representatives i simptomàtiques les seves accions: #1 Bad Ass Mother Fucker (2005) i Intellectual Property Donor (2008). En la primera, convidava a popularitzar una pàgina amb un títol absurd (i ofensiu per alguns) amb l’objectiu que aconseguís els primers llocs de Google simplement fent clic. D’aquesta manera, va aconseguir manipular les enquestes de seguiment que realitza la companyia demostrant la seva poca fiabilitat. A Intellectual Property Donor, en protesta contra la Llei de copyright nord-americana, convidava els seus conciutadans a enganxar una etiqueta a la part posterior del document d’identitat amb la intenció de donar lliurement la seva propietat intel·lectual al domini públic.

Una de les seves accions més conegudes, TSA Communication (2008), va sorgir com a protesta a les mesures de seguretat extremes, algunes d’aquestes secretes, adoptades als aeroports per la Transportation Security Administration (TSA), organisme creat per a reforçar la seguretat dels sistemes de transport de la nació i assegurar la lliure circulació de les persones i el comerç.

Conscient del potencial del treball col·laboratiu, el 2007 va crear, juntament amb James Powderly, The Free Art and Technology Lab (F.A.T. Lab), una xarxa internacional de creadors multidisciplinaris, enginyers, científics i advocats. Tots ells es proposen enriquir conjuntament el domini públic amb obres tecnològiques creatives orientades a la recerca i al desenvolupament, en un encreuament entre la cultura pop i la tecnologia oberta. Entre d’altres, creen una sèrie de projectes amb el lema «Fuck Google!!!», liderats per Aram Bartholl. Amb aquests pretenen denunciar el risc que significa l’acumulació de dades privades sobre qualsevol aspecte de la nostra intimitat amb l’objectiu de ser utilitzades –previ pagament– amb finalitats comercials. Destaquem, sobretot per la seva repercussió, el treball realitzat al taller How to build a fake Google Street View car (2010) desenvolupat en la Transmediale. Després d’intensos debats, es van mostrar alternatives de programari lliure i es va construir un fals vehicle de Google Street View que va conquistar la ciutat de Berlín. Durant el seu passeig, va registrar les reaccions dels vianants en un dels països més conscienciats sobre els usos reals de l’aplicació. El seu treball fa referència a una qüestió que s’ha convertit en un important eix central sobre el control tecnològic actual: el poder exercit sobre les dades privades mitjançant les xarxes informàtiques, tant pels estats com per les empreses privades, ja que afecta tots els ciutadans ciberconnectats (González Díaz, 2014).

Si Bartholl i Roth desenvolupen accions crítiques sobre les plataformes més actuals de la xarxa, Jon Rafman personalitza els nous paradigmes de creació de la darreria de la primera dècada del segle XXI. El seu paradigmàtic 9 Eyes of Google Street View (2009) és un projecte a què va dedicar innombrables hores explorant el món per mitjà de la pantalla de l’ordinador. Durant aquest visionat voyeur cerca permanentment imatges impactants, estranyes i imprevisibles que captura i mostra com si es tractés d’un reportatge de viatges. La seva col·lecció digital conté representacions tan peculiars com una casa en flames en un carrer despoblat d’Arkansas –davant la qual el vehicle de Google sembla circular amb total despreocupació–, un jove que surt del maleter d’un vehicle, la inquietant i cinematogràfica presa d’una dona solitària i espectralment blanca en una platja deserta, accidents de trànsit, cavalls desbocats, detencions policials, escenes de prostitució de carrer, un home sortint de la finestra del primer pis d’una casa, personatges anònims a l’interior dels seus habitatges i militars patrullant o desfilant. Rafman compara el seu treball de cerca amb Google amb el de fotoreporters clàssics com Henri Cartier-Bresson, professional sempre alerta en la seva cerca de l’instant decisiu.

Si a 9 Eyes of Google Street View es tractava de descobrir detalls entre un maremàgnum de recorreguts, l’italià Carlo Zanni realitza un exercici autoreferencial a Self Portrait With Dog (2008), buscant les imatges dels seus passejos amb el seu gos per Milà mitjançant Google Street View. Bartholl ja havia presentat una obra de característiques similars titulada 15 Seconds of Fame (2010), també fruit de la casualitat atès que va ser immortalitzat per la mateixa multinacional, encara que el seu modus operandi és força diferent: exposa i ven les captures de les imatges en una galeria sota la provocadora denominació d’autoretrat, com a mostra de dissensió cap al dubtós sistema de recopilació de dades de l’empresa.

L’essència d’un bon nombre de les peces que fan referència explícita a Google o a qualsevol altre navegador o gran plataforma digital incideix en un aspecte crucial descrit fa dècades a La Sociedad del Espectáculo per Guy Debord:

El món sensible és substituït per una selecció d’imatges que hi ha per sobre d’aquest i que apareixen al mateix temps com allò sensible per excel·lència.

G. Debord (1995). La Sociedad del espectáculo (pàg. 52). Buenos Aires: La Marca Editora.