4. Art computacional i interactiu

4.5. L’interactor: noves relacions davant la creació digital. Quan el real i el virtual s’entremesclen

4.5.1. Redescobrir l’entorn i els seus habitants

L’evolució de la tecnologia ha aconseguit disminuir considerablement els costos de producció de nombroses peces interactives, però els grans projectes mediàtics s’han vist confinats als àmbits comercials, ja que s’intenta amortitzar el desenvolupament d’aquests amb el menor temps possible. Pocs creadors es poden permetre experimentar lliurement dins d’un mercat en què els productes audiovisuals de consum tenen més competència que mai en la història. Les revisions, les actualitzacions i les adaptacions de projectes creatius digitals que abans es consideraven excepcionals, en l’actualitat surten de gira a festivals, exposicions i mostres, de vegades, clòniques. Però malgrat els problemes concrets del sector i els canvis produïts per la crisi econòmica de 2008, es creen propostes alternatives de gran interès.

Recordem, per exemple, els principis en què es fonamenta una instal·lació de caràcter crític com ACCESS (2001), de Marie Sester. En aquesta, el sistema implementat permet realitzar un clar seguiment d’individus anònims a llocs públics, aplicant sobre aquests tota la potència d’un focus robòtic que emet un intens feix de llum que envaeix la intimitat del subjecte seleccionat, assenyalant-lo i assetjant-lo lumínicament davant la resta de públic, marcant-lo i convertint-lo en un ser diferent.

Constitueix una nova línia de treball de gran interès la visió actualitzada pel que fa a l’«estètica relacional» de Nicolas Bourriaud:

Conjunt de pràctiques artístiques que prenen com a punt de partida teòric i pràctic el conjunt de relacions humanes i el seu context social, més que un espai autònom i privatiu.

N. Bourriaud (2006). Estética relacional (pàg. 142). Buenos Aires: Adriana Hidalgo Editora.

Amb l’expansió de les tecnologies mòbils, van proliferar treballs híbrids que van promoure aquesta connexió entre els interactors: Urban Tapestries (2004-2008), de Proboscis, per exemple, mostra com es pot convertir l’estructura descentralitzada de la xarxa en un sistema de distribució de la informació que promou la lliure comunicació entre els usuaris, ja que exclou la intermediació i facilita l’acció de mecanismes aliens al mercat. És un projecte de recerca i una plataforma de programari experimental per a l’assignació i intercanvi de coneixement de manera pública.

En cada edició d’Urban Tapestries es proposa la recerca mitjançant la combinació de les tecnologies mòbils i d’internet amb els sistemes d’informació geogràfica, de manera que la ciutadania es pugui convertir en «autora del seu entorn» actualitzant digitalment el paradigma d’estudi del grup Mass Observation (1937-1965) als cànons del segle XXI: tal com va ocórrer amb aquells voluntaris, als autors els interessava oferir les eines per a forjar una autoantropologia sense censures en què el control de la informació no estigués mediatitzat. Es tractava de crear, intercanviar coneixements per mitjà de l’experiència quotidiana i possibilitar la construcció de memòries col·lectives virtuals i investigar sobre les noves possibilitats de generació de públic en els entorns del món real.

Principis similars són els que es promouen des de Sauti ya wakulima / The voice of the farmers (2012), projecte ideat per Eugenio Tiselli, Angelika Hilbeck i Juanita Schläpfer-Miller, en què les grangeres i els grangers del districte de Bagamoyo (Tanzània) utilitzen els seus mòbils, una web i un blog per a intercanviar experiències i ser catalitzadors de la memòria col·lectiva per mitjà de la seva vida quotidiana. Un sistema similar havia estat utilitzat per Antoni Abad i programat, entre d’altres, per Tiselli en la seva sèrie Megafone.net (2002-2014) per a donar veu a diferents col·lectius habitualment discriminats en els mitjans de comunicació: des de taxistes mexicans, passant per gitanos de Lleida, discapacitats de Barcelona o joves refugiats de Tindouf. Uns mòbils d’última generació i una plataforma web els permet expressar les seves experiències i opinions en temps real (Abad, 2019).

Altres maneres de conèixer i relacionar-nos amb l’entorn són les que proposen Clara Boj i Diego Díaz, a Las calles habladas (2013-2016) (vegeu vídeo), una experiència narrativa sonora que descobreix la informació sobre els carrers en què es transita:

L’aplicació proposa un mapa aleatori en relació amb el lloc en què estem i ens suggereix una ruta. Quan caminem per aquesta àrea escoltem la lectura de la informació textual publicada a internet en relació amb aquests llocs i els seus noms. Aquesta lectura es crea sense cap tipus de filtre, de manera que escoltem històries de les notícies, informació de pàgines web, blogs, etc., juntament amb informació sense sentit, símbols, codi, etc. La ciutat real i la seva experiència digital col·lapsen en una deriva sonora que, de vegades, es relaciona amb el context i altres vegades es presenta totalment abstracta.

C. Boj, D. Díaz (2013-2016). Las calles habladas [en línia]. [Data de consulta: 18 de juny de 2019]. http://www.lalalab.org/las-calles-habladas/.

A Observatorio (2008) s’explora una «petita franja de l’espectre radioelèctric, l’espai de les xarxes sense fils i l’espai wifi» amb l’objectiu de reflexionar sobre la seva desastrosa distribució a diverses ciutats europees i buscar consens per a redistribuir-lo i millorar-lo (Boj i Díaz, 2008).

Moltes d’aquestes experiències col·laboratives neixen, sobretot, propulsades des de grups alternatius interessats a crear i promoure entorns basats en un model de procomú. Diversos col·lectius, com ara Zemos 98 al nostre país, i la propagació dels FAB lab (tallers de fabricació digital d’objectes d’ús personal o local) han incidit en aquest tipus de pràctiques que impliquen compartir i educar sobre diversos processos i metodologies de treball que afavoreixen la comunicació i, per tant, la creativitat: guifi.net, antiAtlas of borders o Interactives són alguns exemples d’interès.

Des d’una perspectiva diferent se situa l’obra de Rafael Lozano-Hemmer, caracteritzada per convidar a la participació activa del públic amb la finalitat d’aconseguir, per mitjà de la interacció, una determinada percepció de l’espai que es fusiona amb la presència de tots els participants. L’esforç col·lectiu desencadena, generalment, una interactuació compartida i ordenada que sap aprofitar el potencial creatiu de l’espai social. De fet, un dels paradigmes de bona part de les seves obres és la presència o absència del ciutadà en el paisatge urbà del present, en una línia de treball iniciada amb Tensión superficial (1992), un gran ull orwel·lià que segueix els moviments del visitant. Aquesta peça pertany a la sèrie denominada «Arquitectura relacional», la qual altera la lectura d’una arquitectura urbana mitjançant intervencions tecnològiques.

Alzado vectorial (1999) és el quart projecte de la sèrie i el que li dona fama internacional pel seu impacte mediàtic. Dut a terme com a part de les celebracions organitzades pel començament del nou mil·lenni a Ciutat de Mèxic, assenyala el centre de la ciutat, la Plaça del Zócalo, com a gran punt de trobada presencial i virtual. Allí, els moviments de diversos canons de llum són controlats i sincronitzats pel públic presencial i virtual. Durant les nits en què es va dur a terme, es van aconseguir els tres objectius plantejats en la seva concepció: donar vida a un espai públic emblemàtic, reunir en un mateix lloc sectors poblacionals que segurament no s’haguessin posat en contacte si no fos per la seva participació en aquesta pràctica artística i crear una obra grandiosa, que pot ser contemplada fora del recinte. A més, fomentava la participació tant del que acudeix a la plaça com del que opta per utilitzar internet per a fer arribar la seva proposta (González Díaz, 2013).