4. Art computacional i interactiu

4.1. Segle XX: bases de l’art computacional

4.1.4. Els artistes prenen el comandament

Entre el rebuig generalitzat dels artistes davant les primeres obres d’art computacional, hi ha excepcions com la de l’alemany Manfred Mohr. Llicenciat en Belles arts a París, les seves peces algorítmiques, d’un estil molt personal, giren entorn de dues constants: el ritme i la repetició (Waelder, 2011), conceptes lligats a la seva carrera com a músic de jazz.

Les paraules de Mohr assenyalen una profunda transformació en la relació entre l’artista i la seva pròpia obra, ja que aquest passa de ser l’absolut creador de la forma (si bé amb un cert nivell de diàleg amb els materials, participació de col·laboradors, etc.) a ser qui es limita a establir un camp d’acció en què una màquina determinarà el resultat, podent generar, a més, innombrables variacions d’una composició (o idea) inicial […].

Mohr va poder emprar algunes de les màquines més potents del moment gràcies al fet que va aconseguir la col·laboració de l’Institut de Meteorologia de París, on va treballar de 1970 a 1983. El 1970, Pierre Guadibert, director d’Animation-Recherche-Confrontation (ARC), departament d’art contemporani del Museu d’Art Modern de la Ciutat de París, va visitar el centre de computació de l’Institut […] i va quedar impressionat pel treball de Mohr, a qui va convidar a preparar una exposició al museu.

P. Waelder (2011, 7 de juliol). «Manfred Mohr: una estètica programada» [en línia]. Arte y cultura digital (blog). [Data de consulta: 26 de maig de 2019]. http://laboralcentrodearte.uoc.edu/?p=1936.

La seva exposició «Une esthétique programmée» al Museu d’Art Modern de la Ciutat de París el 1971 ofereix una retrospectiva de les seves obres realitzades exclusivament per ordinador. A més, li va brindar l’oportunitat de mostrar públicament com crear una obra «en directe», utilitzant com a dispositiu de sortida un plòter Benson flatbed de més de 800 quilos (Mohr, 1971).

Una altra creadora europea, Vera Molnar, pintora i historiadora de l’art formada a Budapest, s’iniciava en la creació de gràfics computacionals a les acaballes dels anys seixanta al centre de recerca de la Universitat de París. De les seves pintures abstractes inicials, va passar a explorar, mitjançant la programació, nous processos en què factors com ara la imprevisió, la llibertat o l’imaginari enriqueixen el seu treball creatiu.

M’imaginava que tenia un ordinador. Inventava un programa i llavors, pas a pas, realitzava sèries senzilles, finites, però que coincidien en si mateixes, és a dir, que no ometien cap combinació de formes. Quan vaig poder, vaig substituir l’ordinador imaginari per un de debò.

V. Molnar (2009). Vera Molnar (pàg. 16). http://www.veramolnar.com/.

Per a poder treballar amb l’ordinador que utilitzava, que estava destinat a «tasques científiques serioses», ho feia fora de l’horari habitual dels empleats i els caps de setmana. En les obres de Molnar destaquen les línies i els quadrats, seguint unes premisses estètiques molt definides, mentre que en els treballs de Mohr s’emfatitza la constant descomposició algorítmica del cub.

A continuació s’exposen treballs d’ambdós autors perquè pugueu apreciar les diferències.

Amb una formació similar a la de Molnar, Charles Csuri va començar a experimentar amb gràfics per ordinador a la Universitat d’Ohio des de 1963. La seva obra Sine Curve Man (1967), peça figurativa modificada del perfil d’un ancià, canvia la visió repetitiva i avorrida de la geometria imperant en la creació tecnològica de l’època. És tal la innovació estilística de la peça, que va guanyar el primer premi del Computer Art Contest aquest mateix any (McCormack i d’Inverno, 2012, pàg. 77-80). El 1965, va iniciar la seva carrera en l’animació amb propostes senzilles, com el seu famós Colibrí, realitzat en col·laboració amb James Shaffer, amb el qual van guanyar el premi del IV Festival internacional de Cinema Experimental de Brussel·les, el 1967. Amb una tècnica similar, John Whitney, Sr., cineasta experimental, va crear peces com Catalog (1961) o Permutations (1968). La reputació dels seus treballs va ser tal que IBM el va fitxar per continuar explorant sobre el potencial dels seus ordinadors (James, 2005, pàg. 262-269).

En els vídeos següents podeu veure Colibrí, Catalog i Permutations: