4. Art computacional i interactiu

4.2. Net.art

4.2.2. Crear per a la xarxa

[…] explotant el seu potencial de comunicació i interacció amb l’usuari i la seva capacitat per crear continguts a partir d’estructures complexes que enllacen imatges, textos i sons. Són treballs que utilitzen simultàniament el potencial de la xarxa com a espai d’exposició i com a mitjà de creació.

L. Cilleruelo, L. B. Ballarín (2005). NET.ART. Prácticas estéticas y políticas en la Red (pàg. 7) [en línia]. https://www.academia.edu/9917780/NET.ART._Pr%C3%A1cticas_est%C3%A9ticas_y_pol%C3%ADticas_en_la_Red.

L’espectador podia ser part activa de les propostes, aspecte que estudiarem en l’apartat «Orígens de l’art interactiu». Recordem que sorgeix en una època en què el terme ciberespai, creat per William Gibson pel seu Neuromancer, es va expandir fora de l’àmbit de la ciència ficció en nombrosos textos, com si es tractés de la gran panacea tecnològica:

El ciberespai. Una al·lucinació consensual experimentada diàriament per bilions d’operadors legítims, a totes les nacions.

W. Gibson (2006). Neuromante. Barcelona: Minotauro.

Un dels pioners, el creador eslovè Vuk Ćosić, li va assignar el nom de manera casual el 1995:

Vaig rebre un correu electrònic anònim, el text del qual resultava il·legible per una incompatibilitat de programari. Entre indesxifrables caràcters ASCII, l’únic fragment que tenia sentit era net.art. Immediatament vaig saber que la xarxa m’havia trobat un nom per a definir el que estava fent.

R. Bosco, S. Caldana (2016, 13 de febrer). «1995. La historia produce sus propias leyendas» [en línia]. El Arte en la Edad del Silicio. [Data de consulta: 30 de maig de 2019]. https://arteedadsilicio.com/1995-2/.

A més de Ćosić, altres creadors de l’Europa de l’Est, com Alexei Shulgin i Olia Lialina, troben una eina ideal de transformació en una societat en trànsit del socialisme al capitalisme. Un altre factor decisiu per a aquest impuls de la creació digital a la zona és que, després de la caiguda del Mur, l’Open Society Institute, de George Soros, va fundar centres i medialabs a la zona: el Ljudmila Art and Science Laboratory o el Ljubljana Digital Media Lab són solament dos dels exemples més significatius.

David Ross, en aquells anys director del Museu d’Art Modern de Sant Francisco, destaca diversos aspectes específics sobre aquest tipus de creacions a 21 Distinctive Qualities of Net.Art, entre les quals sobresurten les següents:

  • La rellevància dels processos creatius.
  • El caràcter global del mitjà i de les obres.
  • El lliure accés a les obres i a la documentació sobre les mateixes.
  • La importància de la intervenció de l’usuari.
  • La relació entre l’art i la comunicació.

L’aparició de fòrums de trobada o llistes de correu de difusió artística com Rizhome.org, Syndicate, Nettime, la galeria äda ‘web o les propostes des d’espais com, per exemple, irational.org afavoreixen la difusió de l’essència del net.art, en què es combinen tant les opinions creatives com les activistes. Les propostes que exploren les possibilitats de la xarxa en un entorn expectant davant d’aquestes noves formes d’expressió digital trepitgen fort en esdeveniments de prestigi com la Documenta X de Kassel (1997), la Biennal del Whitney Musem (2000) i la 49 Biennal de Venècia (2001). En paraules de Mark Tribe, fundador de Rizhome:

Rhizome va ser, en primer lloc, una simple llista de correu electrònic que basava el seu contingut en la intersecció que formen l’art i els nous mitjans […]. Aquesta estructura simple estava destinada a tornar del revés les jerarquies de les revistes d’art i els museus en què els treballs d’uns quants es presenten a una gran majoria. Jo, en canvi, opinava que […] havia de ser una comunitat que assentés les seves arrels en una base molt àmplia: una xarxa organitzada de forma horitzontal de molts per a molts.

W. Lieser, T. Baumgartel, W. Herzogenrath, H. Dehlinger, T. Edler (2010). The World of Digital Art (pàg. 158). Berlín: Langenscheidt Publishing Group.

Figura 33. Documenta X.
Font: https://pbs.twimg.com/media/C58EhVeXMAAB4SF.jpg
Figura 34. Rhizome.
Font: https://fontsinuse.com/uses/15609/rhizome
Figura 35. Nettime.
Font: http://netspecific.net/files/e/6/87/page_nettime.jpg

Una peça característica de l’època és mouchette.org (1996), que convida l’espectador a interactuar i saber més sobre la protagonista, una jove que diu anomenar-se Mouchette, viu a Amsterdam, té 13 anys i és artista. L’entorn ingenu en què es van succeint pantalles amb missatges i imatges sobre problemes d’adolescents i la seva inquietud sobre la sexualitat resulta en algunes ocasions quelcom pertorbador. El projecte, d’autoria anònima, segueix resultant inquietant, encara que es basi en el personatge de la protagonista d’una novel·la de George Bernanos de 1937, que va ser portada al cinema per Robert Bresson el 1967. De fet, va ser la vídua del director la que va amenaçar amb denunciar el projecte poc després de la seva aparició, la qual cosa va comportar que hagués de canviar d’URL i de servidor diverses vegades.

Figura 36. Mouchette (1996).
Font: https://en.wikipedia.org/wiki/Mouchette.org#/media/File:Mouchette.png

Julia Scher i Heath Bunting són dos dels pioners interessats a mostrar una visió d’alt nivell crític sobre la incidència dels sistemes de control electrònic en la ciutadania, la primera centrant-se a mostrar els perills i les ideologies subjacents en aquests i, el segon, demostrant la fragilitat de la tecnologia «quotidiana».

A Welcome to Securityland (1995), Sher sotmet l’usuari a un tenaç i extravagant interrogatori aparentment inconnex que oculta el seu veritable afany de provocar confusió a l’espectador. La incessant successió d’imatges i textos directes, precisos i provocatius són realment una subtil invitació de la creadora per a fomentar una consciència crítica sobre el control i la vigilància de l’usuari-espectador. La seva cara amable sota la disfressa de policia no és més que un reclam per a intentar despertar la crítica i la reprovació sobre el que realment està succeint al nostre voltant: la imposició del domini i l’autoritat per mitjà de les noves tecnologies amb l’objectiu d’obtenir el màxim benefici sobre el reconeixement, l’observació i la censura (González Díaz, 2013). Per la seva banda, CCTV (World Wide Watch) (1997), de Bunting, permet informar a la policia sobre incidències que es puguin arribar a produir a diferents llocs del planeta, que són registrades gràcies a les transmissions realitzades des de diferents càmeres web. D’aquesta manera, l’espectador es converteix en un totpoderós espia-censor (González Díaz, 2013).

Figura 37. Welcome to Securityland (1995), de Julia Scher.
Font: https://present5.com/presentation/19584f337c97888c4550f23b8f6a6fc6/image-8.jpg
Figura 38. CCTV (World Wide Watch) (1997), de Heath Bunting.
Font: https://present5.com/presentation/19584f337c97888c4550f23b8f6a6fc6/image-8.jpg

Parlar sobre les pràctiques artístiques de la xarxa significa enfrontar-nos a la breu història d’«una contradicció». El net.art, al començament concebut com un camp social alternatiu en què «l’art i la vida diària estaven fusionats» i que promovia un esperit antiinstitucional, ja forma part de l’art de les institucions.

R. Zafra Alcaraz (1999). «El instante invisible del net.art» [en línia]. https://idus.us.es/xmlui/bitstream/handle/11441/26538/El%20instante%20invisible%20del%20net.pdf?sequence=1&isAllowed=y.