Michael Hardt i Antonio Negri citen en el seu llibre Imperio la frase següent del filòsof Jean-Jacques Rousseau: «la primera persona que va voler obtenir una porció de la naturalesa perquè fos la seva possessió exclusiva i la va transformar en la forma transcendent de la propietat privada va ser qui va inventar el mal. El bé, per contra, és el que és comú». Rousseau escriu al segle XVIII mentre que Imperio és de 2002. Trobem aquesta cita en la part de l’assaig dedicada al treball immaterial, que els seus autors relacionen directament amb el fenomen de la globalització, que:
«[…] ha estat acompanyada per una transformació dels propis processos productius dominants, amb el resultat que el rol del treball fabril industrial ha estat reduït i la prioritat atorgada al treball cooperatiu, comunicacional i afectiu. En la postmodernització de l’economia global, la creació de riquesa tendeix cada vegada més cap al que denominem producció biopolítica, la producció de la mateixa vida social, en la qual el que és econòmic, el que és polític i el que és cultural se superposen i infiltren creixentment entre si.»
Aquesta transformació s’endevinava llavors de manera incipient, mentre que en l’actualitat és un fenomen majoritari en el qual s’inscriuen completament les professions del sector privat de les arts visuals.
Què entenem avui per privat? En termes generals i vist des de fora, és palesa la sospita que en el sector privat existeix una artigarchy, un concepte encunyat per l’artista Andrea Fraser arran de les seves pràctiques artístiques que s’inscriuen en la crítica institucional, i que es refereix al poder d’uns pocs en l’àmbit de l’art. Indubtablement, allò privat té alguna cosa de reservat i exclusiu; se sobreentén que no ha de rendir comptes a ningú sinó a si mateix, a diferència del que és públic, al qual se l’obliga a la màxima transparència, a afavorir l’accés i el gaudi de la cultura a tothom, independentment del seu rèdit.
El caràcter elitista de les arts visuals es veu en part justificat i en part alimentat per algunes notícies i excentricitats que apareixen de tant en tant a la premsa generalista. Però és realment elitista l’art? O bé només quan es presenta com a elitista i absurd i aconsegueix cridar l’atenció dels mitjans massius?
Les relacions entre els diferents sectors de les arts haurien de ser estretes i coordinades per poder sostenir un ecosistema fort i dinàmic capaç d’oferir un ampli ventall de propostes. Haurien de complementar-se en l’oferta, col·laborant entre si per incrementar el rigor de les seves propostes, ampliant contínuament la seva varietat perquè no exclogui, sinó que fins i tot rectifiqui, les omissions del passat. Paral·lelament, haurien de proporcionar manteniment als seus protagonistes, afinant la gestió i la distribució dels seus recursos. Evidentment, la finalitat d’aquesta col·laboració és millorar l’oferta cultural incrementant la qualitat de la recerca i, alhora, millorar les condicions de subsistència dels seus agents, afavorint una gran diversitat de propostes que no es limiti a les que neixen en el si d’una classe econòmicament privilegiada (l’única que pot permetre’s el luxe de fer/investigar sense rebre una compensació a canvi del seu esforç).
En les pàgines següents tractem de descriure i apuntar els elements més significatius del sector privat
- En la primera part, ens centrem en el seu camp d’acció, el seu abast i, particularment, els agents que el componen
- En la segona, ens detenim en la realitat artística espanyola, amb les seves característiques particulars i definitòries
- Finalment, en la tercera part es pretén rastrejar les sortides professionals que ofereix aquest sector, entre possibilitats i amenaces. En aquest últim apartat, no solament delineem un mapa general de les ocupacions que es generen, sinó que busquem les causes profundes de la situació actual més enllà de les idiosincràsies del sector privat de les arts visuals a Espanya.
És necessari, d’una banda, entendre la peculiaritat de la seva matèria primera (les obres d’art en la seva àmplia accepció) i, d’una altra, inserir aquest sector en el desenvolupament de l’economia global per entendre i aprofitar les possibilitats que ofereix. En tots dos casos, ens referma la convicció que la visió i l’aportació dels artistes són extremadament útils no solament per comprendre els efectes de la situació socioeconòmica actual, sinó també i sobretot per proposar i imaginar alternatives al que ens envolta.