1.6. Les indústries culturals
Per introduir el concepte ampli i complex d’«indústries culturals», proposem la definició de la UNESCO de 2009:
«Aquells sectors d’activitat organitzada que tenen com a objecte principal la producció o la reproducció, la promoció, la difusió i/o la comercialització de béns, serveis i activitats de contingut cultural, artístic o patrimonial.»
Aquesta definició amplia l’anterior de la mateixa institució, que el 1978 deia:
«Les indústries culturals són aquelles indústries que combinen la creació, la producció i la comercialització de continguts creatius, els quals són intangibles i de naturalesa cultural. Els continguts es troben protegits per drets d’autor i poden prendre la forma de béns o serveis. Dins de les indústries culturals en general s’inclouen indústries com la impremta, l’editorial i la multimèdia, l’audiovisual, la fonogràfica, la [cinematogràfica], així com l’artesania i el disseny. […] Les indústries creatives, per la seva banda, abasten un conjunt més ampli d’activitats les quals contenen a les activitats pròpies de les indústries culturals més totes les produccions de caràcter cultural o artístic. […] En les indústries creatives, els productes o serveis contenen un element substancial de valor artístic o d’esforç creatiu, i inclouen activitats com ara l’arquitectura i la publicitat.»
El debat que envolta el concepte d’indústria cultural és molt extens. Es tracta d’un terme que va ser introduït a mitjans del segle XX per Adorno i Horkheimer (1998), que ha anat evolucionant paral·lelament a la societat de masses i, finalment, a la globalització (Bustamante, 2014). De manera molt sintètica, podem dir que el que avui entenem per indústries culturals es va establir i es va recollir en la legislació estatal a la fi dels anys noranta.
Si bé el que s’ha dit fins ara fa referència sobretot a productores audiovisuals, editorials etc., en el cas del sector de les arts visuals podríem dir que la seva dimensió com a part de les indústries creatives es manifesta en instàncies com:
- Els museus que conserven i exposen les obres d’art i que poden ser tant públics com privats.
- Les fundacions, que poden posseir una col·lecció pròpia i generar exposicions.
- Els espais alternatius (tercer sector), que inclouen els estudis d’artistes o artists-run spaces.
- Les escoles, els cursos, les universitats d’art.
- La premsa d’art en general, que inclou revistes, diaris i publicacions.
Aquestes últimes cal incloure-les en el que es defineix com a mercat del coneixement, la principal finalitat del qual és educativa i divulgativa, però alhora la seva tasca de recerca promociona les obres i els artistes que estudia. A més de generar coneixement i beneficis econòmics (de la venda directa d’entrades a la venda de les seves publicacions), les indústries culturals influeixen i es relacionen contínuament amb el mercat de l’art tant de manera directa com indirecta, perquè validen les obres que exposen dins del seu marc institucional. La recerca i el coneixement incrementen la consideració pública de les obres (valor simbòlic) i poden tenir conseqüències sobre el seu preu (valor de mercat). Una exposició a les sales d’un museu, dins d’un programa expositiu definit, confereix a les obres cert estatus, les valida i contribueix de manera significativa a facilitar la seva àmplia acceptació per part del públic.