3.4. El valor de l'art i dels seus treballadors
3.4.3. L’ésser humà com a emprenedor de si mateix, o l’artista com a prototip del capitalisme cognitiu
Tractarem ara d’emmarcar breument la precarietat del sector en les polítiques econòmiques neoliberals i les ràpides transformacions del mercat laboral en el si del capitalisme cognitiu que expliquen, juntament potser amb la peculiaritat del valor simbòlic, la situació inestable i deficient del sector artístic.
La característica penúria i l’enorme dificultat per produir obres i exposicions, i sobreviure amb els recursos presents en el sistema artístic, són una realitat a Espanya que pateixen no només els artistes, que probablement ja ho accepten i ho tenen en compte abans de començar aquesta aventura, sinó també els altres agents del sector de les arts visuals. Però no hauria de sorprendre’ns. Els artistes i l’art no viuen en un altre món diferent o separat dels altres sectors productius. La precarització és generalitzada en una imparable concentració de la riquesa en cada vegada menys mans. Seguint la pauta del capitalisme actual íntegrament, el problema no són els recursos escassos, sinó la seva distribució.
Segons Lazzarato,
«[…], el treball immaterial es refereix a aquelles accions que precedeixen a la construcció de mercaderies i que permeten una evolució de les relacions socials, de les formes de vida i dels models de subjectivació. No és una categoria determinada pel treball en si, sinó un camp d’agenciament autònom i independent que anticipa el treball contractual i remunerat i que anul·la la seva pròpia concepció.»
Aquesta argumentació explica tant la flexibilitat com l’absència de contractes de llarga durada. El que s’ofereix al treballador típic del sector privat de les arts visuals és una relació laboral discontínua i intensiva, com hem vist al començament d’aquest text.
Sorprèn amb quanta precisió Michael Hardt i Antonio Negri han descrit, amb més de vint anys d’avançament, el que la gran majoria dels treballadors culturals pateix en l’actualitat a Espanya:
«Una vegada que s’afebleix la posició de la força laboral, la producció en xarxa pot tornar a aplicar antigues formes de treball no garantit, com ara el treball freelance, el treball a casa, la mitja jornada laboral i el treball a preu fet.»
Marcelo Expósito situa el treball artístic en un marc més ampli i planteja una reflexió que continua vigent i, per tant, s’ha radicalitzat en la seva violència contra el treballador precari:
«El treball d’art no és diferent de la manera en què el conjunt del treball postfordista oscil·la entre l’autovalorització i el domini (el sotmetiment) i moltes vegades és paradoxal perquè opera simultàniament sota aquestes dues condicions: autonomia i subjecció. El treball artístic i cultural ha estat durant molt temps en el segle passat una activitat social “extraordinària”, fora del comú, excepcional. Avui dia, les seves característiques clàssiques (activitat desregulada no sotmesa a la disciplina del “treball fabril”, èmfasi en el valor de l’autoexpressivitat i importància màxima atorgada a la subjectivitat…) són cada vegada més el paradigma de les formes centrals del treball en el capitalisme renovat. […] L’actual desdibuixament de certa funció “clàssica” del treball de l’art respon gairebé fil per randa a les formes de “flexibilització” del treball en el context més general de la producció. Com en el conjunt del capitalisme renovat, la “flexibilitat” del treball artístic o cultural és d’entrada profundament ambivalent. Però es tracta d’un procés irreversible: és des de l’interior d’aquesta condició contemporània des d’on estem obligats a operar.»
Les referències al treball immaterial, com el descriu Maurizio Lazzarato a la fi del segle passat, i les anàlisis d’Antono Negri i Michael Hardt emmarquen el context de les dinàmiques laborals pròpies del sector privat dins les lògiques del capitalisme global, com a conseqüències de les polítiques neoliberals de les últimes quatre dècades a Occident.
Per a una anàlisi més específica del sector artístic en el context espanyol, remetem de nou als citats estudis d’Ibáñez i López-Aparicio (2018) per la importància de les dades que recullen; de Marcelo Expósito (2006) per l’agudesa de la seva visió; i, finalment, al magnífic assaig de Remedios Zafra El entusiasmo (2017), per gaudir-ne i patir el relat lúcid comú a molts investigadors d’aquest país.