1.2. Què entenem per sector privat de les arts visuals
El conjunt d’activitats incloses en la definició d’arts visuals ha anat ampliant la categoria tradicional arts plàstiques pròpia de les Belles arts. La percepció del sector privat de les arts es veu influenciada, i en bona part distorsionada, per notícies que de tant en tant ocupen les portades de diaris, informant dels rècords de grans cases de subhastes. Podem posar com a exemple els casos de Giacometti i Picasso, entre molts altres de possibles (Peiron, 2015; Agència EFE, 2015).
Aquests titulars, amb tot el seu excés, no són fútils, sinó que expressen la percepció altament estesa que les arts visuals, i l’art contemporani en concret, són «cosa d’uns pocs», hermètiques (en el seu contingut) i elitistes (en la seva fruïció). I, conseqüentment, que la inversió de diners públics en una activitat com aquesta no està justificada. És el sector privat de les arts un joc d’uns pocs privilegiats? Tenia raó Ángel García González quan es lamentava que l’art contemporani havia estat segrestat pels rics? (Riaño, 2011).
No obstant això, els sectors tant privats com públics de les arts visuals s’ocupen de béns culturals l’interès i el gaudi d’aquests pertany a tots perquè formen part del patrimoni cultural d’un estat l’imperatiu del qual és emparar, valorar i promocionar els béns culturals, independentment de la seva propietat, que pot ser pública o privada.
La definició de la Convenció per la protecció dels béns culturals en cas de conflicte armat de la UNESCO afirma que:
«[…] es consideren béns culturals, mobles o immobles, aquells que tenen gran importància per al patrimoni cultural dels pobles, com els monuments d’arquitectura o d’història, els camps arqueològics, les obres d’art, els llibres, i els edificis la destinació principal i efectiva dels quals sigui contenir béns culturals.»
Per aquest motiu, encara que un bé cultural, posem com a exemple un quadre de Picasso, sigui de propietat privada, l’Estat pot impedir que aquesta obra surti del país per salvaguardar el patrimoni nacional (Agència EFE, 2020).
És indubtable l’existència d’una plutocràcia (Delbourgo, 2016), però les institucions, tant públiques com privades, som tots, en el sentit que hi participem més o menys activament. La creixent i preocupant concentració de riquesa en l’1 % més privilegiat de la piràmide social s’estén a tots els aspectes del món actual, i també el sector privat de les arts participa d’aquesta realitat. És necessari llavors no separar el sistema de l’art del «món real» com idealment es tendeix a fer en virtut d’una confusió metonímica: confondre l’art amb el sistema de l’art, confondre el significat d’obra amb les dinàmiques del sistema en el qual aquesta circula. Quan es mou en el mercat, l’obra d’art és una mercaderia peculiar, i l’autonomia del judici estètic va aplanar el camí per aconseguir aquest estatus. Així i tot, l’art no és elitista, mentre que el seu mercat, a vegades, ho és.