1.5. Agents protagonistes del sector privat de l'art
1.5.2. Les galeries
Malgrat l’enorme dificultat de mantenir oberta una galeria i les escasses possibilitats d’èxit comercial, les galeries, ens privats íntegrament, compleixen amb un servei públic presentant exposicions d’artistes locals i internacionals de manera gratuïta per als seus visitants. En la majoria dels casos, el risc que assumeix el galerista és elevat, perquè aposta per artistes joves o molt poc coneguts, els proporciona certs mitjans de producció i, sobretot, un espai en el qual exposar per donar a conèixer la seva obra.
Dit això, és evident que les galeries d’art comercials són el nus central per parlar del sector privat, ja que constitueixen un gresol en el qual es relacionen tots els altres actors. Per evidenciar la contínua i estreta relació entre els agents del sector, sigui de col·laboració, encàrrec o compravenda, la galeria és un lloc adequat on detenir la nostra mirada per comprendre el funcionament i les estretes relacions que implica aquest sector.
Els artistes, en la seva amplíssima majoria, exposen en galeries, les fires presenten grups de galeries que un comitè selecciona o convida a participar, i els museus i fundacions, tant públics com privats, així com els col·leccionistes adquireixen una part important de les seves col·leccions en galeries. Les obres que acaben en subhastes han passat per exposicions i s’han venut amb anterioritat en galeries.
Les galeries solen representar un nombre d’artistes (normalment entre 10 i 30) d’acord amb el seu programa expositiu i la línia comissarial que estableix la direcció de la galeria. Per representar s’entén que els artistes exposen a la galeria, de manera individual o formant part d’exposicions col·lectives, i ho fan de manera regular (cada dos o tres anys, segons acords); se sobreentén a més que la galeria té en dipòsit o estoc una sèrie d’obres que l’artista lliura per poder vendre. Un grau inferior en aquesta mena de relació, no tan estreta i prolongada entre artistes i galeristes, és la de col·laboració. La relació que les galeries estableixen amb els artistes és (o pretén ser) de llarga durada i de contínua col·laboració.
A més de les exposicions que organitza, la galeria presenta les obres dels seus artistes a les fires en les quals participa; en general, comunica, promociona i posa en valor el treball dels seus artistes amb tots els mitjans al seu abast. Els destinataris d’aquest esforç de temps i recursos són els contactes professionals que té i va recol·lectant, amb especial èmfasi en la premsa (general i especialitzada), els comissaris independents i, particularment, les institucions i els col·leccionistes.
La relació entre artista i galeria és més semblant a la d’una joint venture que la d’agent-principal, tal com indica Richard E. Caves (2000), i pot formalitzar-se de diverses maneres:
- En l’actualitat, la més comuna és l’acord de consignació o dipòsit d’obres. L’artista lliura un grup d’obres per a una exposició o vendes a la galeria durant un cert temps; si es produeix la venda, artista i galeria es reparteixen els beneficis i recuperen les despeses generades per la producció de les obres, segons les condicions acordades per les dues parts abans de començar la seva relació. Si les obres no es venen, artista i galerista poden decidir mantenir el dipòsit més temps per a una venda futura o per presentar-les en fires, o bé acordar la seva devolució a l’estudi de l’artista. Sens dubte, aquesta és la fórmula més extensa que regula la compravenda en les galeries d’art contemporani. Així, el risc és compartit entre artista i galerista i les despeses inicials de la galeria es mantenen relativament baixes.
- Una altra formalització possible d’aquesta relació és la compra directa: el galerista compra a l’artista un grup d’obres que després pot vendre i quedar-se per a ell tot el benefici generat. Aquesta era la fórmula usada al segle XIX, sobretot a França, pels marxants pioners, com Paul Durand-Ruel. Constitueix un risc molt elevat, ja que el galerista ha de tenir una fe enorme en els seus possibles beneficis futurs. Actualment, la compra directa és típica del mercat secundari, entre col·leccionista i col·leccionista, o museu i col·leccionista, i sobretot entre col·leccionistes i cases de subhastes, que funcionen com a intermediaris i es queden una part percentual de la venda d’un lot.
- Una altra possibilitat de formalització de la relació artista-galerista és un sou mensual que el galerista paga a l’artista a canvi de cert nombre d’obres i de la possibilitat de vendre-les. Un cas emblemàtic és el de Peggy Guggenheim amb Jackson Pollock i, poc més tard, el de Leo Castelli amb Jasper Johns i Robert Rauschenberg, entre d’altres (Freeman, 2018). Al marge d’aquests exemples, molt escassos, comunament la contractació d’un artista per part d’un galerista es basa en encàrrecs, com són les còpies o la producció gairebé en cadena de moltíssimes obres d’escassíssim valor econòmic. Aquesta relació de treballador per compte d’altri es considera la baula més baixa del mercat d’art, on la producció de les obres està destinada a turistes ocasionals (semblant a la venda d’un souvenir) i té un valor de mercat –i probablement simbòlic– molt baix.
Per aconseguir una més gran estabilitat i professionalització del sector, és molt aconsellable que les condicions d’exposició i venda entre artista i galerista quedin establertes en un contracte legal on apareguin tots els drets i deures de totes dues parts. Encara que la casuística és infinita i la creació artística depèn de particulars variables, cal emparar totes dues parts amb una definició clara dels termes de l’acord per establir una relació que, en la seva mateixa premissa, pretén ser de llarga durada. A tall d’exemple referencial, el Manual de buenas prácticas profesionales en las artes visuales, editat per la Unión de Asociaciones de Artistas Visuales el 2008, proposa una guia i una anàlisi bastant detallada sobre aquest tema (AVVAC, 2008).
D’altra banda, la relació dels artistes amb les cases de subhastes sol ser escassa, si no inexistent. Mentre que la galeria procura mantenir una estabilitat en la carrera de l’artista, la casa de subhastes busca obtenir la màxima cotització de les obres que pot vendre.