3.1. Les condicions i possibilitats de la professionalització
El treball immaterial és indubtablement la forma d’ocupació simptomàtica del segle XXI, potser la més comuna en l’actualitat.
«El treball immaterial es constitueix en formes immediatament col·lectives i no existeix només com a tal sinó com a forma de xarxa de flux.»
El treballador que crea aquesta forma d’ocupació és:
- Polimòrfic
- Autoempleat
- Autònom
El treball artístic, o una part molt significativa d’aquest (la que s’insereix en el treball creatiu), s’inscriu en aquesta categoria. Amb l’imparable desenvolupament de la tecnologia digital, el treball immaterial s’ha estès, la qual cosa ha complicat encara més els límits de les relacions laborals que origina, i fins i tot ha arribat a desdibuixar la separació entre públic i privat. Per tant, la separació neta que existia entre temps de treball i temps d’oci, esforç i descans, deure i plaer, s’ha vist irremeiablement modificada fins que els seus propis confins corren el risc de desaparèixer, «el temps de la vida tendeix a coincidir amb el temps del treball» (Ortega Olivares, 2003, pàg. 16), i això cada vegada més, sense gairebé adonar-nos-en.
Si un artista publica a les xarxes socials les seves obres o notícies sobre la seva exposició, està treballant o només compartint amb els seus «amics» la seva activitat professional? Si un comissari independent comenta en una xarxa social les fotos de l’aniversari del fill d’una directora d’un museu amb qui està en converses per realitzar un projecte expositiu, està conreant amistats o s’està promocionant? Evidentment, no hi ha separació precisa; al cap i a la fi, es tracta de relacions socials, també en les xarxes socials. No obstant això, l’ambigüitat és creixent perquè s’ha multiplicat imparablement el nombre d’interaccions i, per tant, les possibilitats que es generen a través de la xarxa.
La fragilitat d’aquests límits, d’altra banda, ens hauria d’alertar. És urgent parar esment a com es remunera el treball immaterial, quant temps hi invertim realment i, finalment, com es calcula el seu cost. En termes pràctics, aquests càlculs haurien de tenir en compte la possibilitat de sobreviure materialment per mitjà de les entrades econòmiques que rebem a canvi del treball que realitzem. Sovint, en el sistema de les arts visuals aquestes qüestions s’ometen i no es reflexiona sobre aquest tema en obert.
Tradicionalment, aquest sector ha estat animat i poblat, en bona part, per persones riques, la qual cosa els permetia obviar aquestes qüestions. Feia que la subsistència econòmica no fos un assumpte urgent, i que la gratificació personal o social per formar part d’un determinat milieu es considerés suficient per seguir apassionadament aquesta dedicació. No obstant això, en els últims vint anys el sector s’ha ampliat, l’educació artística s’ha difós (o democratitzat) i en conseqüència moltíssimes més persones es volen dedicar a aquest àmbit cultural. És llavors necessari reflexionar sobre les qüestions materials a l’hora d’analitzar la professionalització en el sector privat espanyol.
L’explotació o el tipus de relació que s’estableix en aquest context és moltes vegades intensiva i discontínua, alhora que la institució contractant requereix de persones polifacètiques i flexibles. Tals característiques influeixen notablement a determinar les possibilitats econòmiques de les ocupacions a les quals podem aspirar en aquest sector. Molts dels agents que es dediquen a aquest sector, i gairebé la totalitat dels artistes, estan sotmesos a aquests tipus d’experiències laborals. Segons comenta oportunament l’artista i activista Marcelo Expósito en relació amb les institucions tant públiques com privades, l’explotació a la qual molts es veuen sotmesos (i que accepten) és intensiva encara que discontínua:
«L’explotació del treball artístic és per tant intensiva perquè s’exerceix sobre el conjunt del temps de vida que empres en la teva dedicació, però la clau de per què resulta econòmicament sostenible per la institució resideix en el fet que es formalitza de manera discontínua: només se’t paga pel projecte, l’exposició o la recerca concreta o per les hores “que treballes”. Si aquest tipus d’explotació està àmpliament acceptada en el camp artístic és, òbviament, perquè la teva activitat suposadament “et gratifica” en termes de llibertat i autoexpressió vocacional. També perquè la relació de sotmetiment a la institució és irregular en la relació treball-renda, però constant en termes simbòlics i en les seves formes de subjectivació: a l’artista se l’ensenya a mirar sempre cap a la institució com a garant de la legitimitat i sobretot de la “rellevància” de la seva pròpia activitat.»
És fonamental tenir en compte aquesta «peculiaritat» del treball artístic quan descrivim la professionalització en aquest àmbit, és a dir, les possibles sortides al mercat laboral en el sector privat. Per aprofundir en expressions com «et gratifica» i «autoexpressió vocacional» que trobem a la cita d’Expósito, resulta molt útil la lectura de l’assaig El entusiasmo de Remedios Zafra (2017).
Resulta obvi que és important distribuir més i millor els recursos, ja que tant en el sistema artístic públic com en el privat la desigualtat entre els seus treballadors és aclaparadora. És necessari que els recursos no es dediquin solament, o en la seva gran majoria, al «contenidor» i a la seva estructura funcional, sinó que arribin també o sobretot als qui doten aquestes institucions de continguts, és a dir, als artistes. Sense artistes no existeix sistema de les arts. I, finalment, se sobreentén que els recursos entre públic i privat han de fluir en totes dues direccions, i no considerar l’Estat com a única font de recursos, sinó implementar, afavorir i incentivar les inversions i les donacions de diners de part dels agents privats cap a la cultura. Una coordinació i col·laboració entre els tres sectors (públic, privat i tercer sector) indubtablement portaria a una major professionalització i, respecte a les retribucions, significaria una millora notable i generalitzada, unificant criteris, honoraris i drets laborals.
Cal aconseguir la subsistència dels agents del sector (com a mínim d’una part molt més àmplia), cosa que avui dia a Espanya encara no s’ha aconseguit. Recentment, s’ha publicat la recerca de Marta Pérez Ibáñez i Isidro López-Aparicio significativament titulada «Activitat artística i precarietat laboral a Espanya». El seu estudi descriu la situació econòmica en el cas de l’agent privat per excel·lència, l’artista, en el context nacional, per mitjà d’una àmplia recerca de camp. Els resultats de l’enquesta duta a terme pels investigadors són preocupants, per no dir demolidors. Entre altres conclusions, els investigadors apunten que
«un percentatge molt reduït dels artistes enquestats, a penes el 15 %, declara mantenir-se exclusivament o gairebé exclusivament de la seva activitat com a creadors.»