3.3. La precarietat
3.3.3. El que ens envolta
La majoria de vegades «les històries de l’art» (mai hi ha una Història de l’Art, així com no hi ha un sol mercat monolític) es gesten i s’ofereixen al públic en un context molt diferent de l’1 % al qual molt poques galeries i agents tenen accés (a la realitat, l’1 % es refereix a menys de trenta galeries en el món). Encara que l’1 % ocupa un ampli segment del mercat artístic pel volum d’ingressos que genera i controla, el nombre de persones que es contracten i s’hi mouen és molt limitat. La tasca de les altres galeries és potser més significativa en termes de desenvolupament del context artístic i de la cultura en general, pel seu suport a artistes locals i el seu contacte directe amb el públic. En la part baixa de la piràmide un número molt elevat de galeries competeixen entre si, venent, quan i com poden, a col·leccionistes anònims o simples aficionats a l’art que compren per passió i per decorar les seves cases, fer regals o com a souvenir d’un viatge.
Gairebé totes les galeries a Espanya són empreses petites, amb dues o tres persones contractades a temps complet o parcial. Obrir una galeria és relativament fàcil, no fa falta cap titulació, encara que sí que és aconsellable que el galerista tingui un ampli coneixement del context local i internacional de l’art, així com una bona xarxa de contactes en el sector i, sobretot, de possibles compradors que confiïn en el seu projecte incipient. La majoria de les galeries tenen possibilitats molt limitades de ser rendibles a curt i mitjà termini. Conseqüentment, també les ocupacions que aquestes pimes ofereixen pateixen aquesta mateixa inestabilitat.
Tant a Europa occidental com als Estats Units el nombre d’artistes que poden viure de les vendes de les seves obres en el mercat de l’art és extremadament limitat. Són molt pocs els que venen prou com per poder confiar la seva subsistència material a la venda de les obres d’art que produeixen. L’article de Marta Pérez Ibáñez i Isidro López-Aparicio comença de manera demolidora, encara que realista:
«En termes generals, l’actual situació laboral dels treballadors culturals presenta clars signes de precarietat (Doellgast et al., 2018; Rowan, 2017; Throsby, 2010), i especialment en el cas dels artistes plàstics i visuals (Bille, 2012; Abbing, 2002), amb alts nivells d’autoocupació, baixa retribució, inestabilitat, poca taxa d’afiliació als sistemes de seguretat social dels diferents països.»
I, referint-se a la crisi econòmica de 2008, sentencien:
«[…] encara que l’economia espanyola pot donar aparença de certa recuperació en aspectes concrets, les condicions laborals i econòmiques dels treballadors han sofert un menyscapte estructural amb clars indicis de permanència, fent que la precarietat es converteixi en la tònica.»
Si bé en aquesta part del text estem posant l’accent en la precarietat i l’escassetat econòmica del sector de les arts visuals a Espanya, cal no oblidar en absolut l’excel·lència dels seus professionals, els seus artistes i les nombroses fites reeixides; tots ells constitueixen un gran incentiu per als futurs agents que vulguin emprendre i dedicar-se a aquest àmbit.