1.2. Aproximacions conceptuals al llenguatge del performance art
En el llenguatge del performance art hi englobaríem aquelles pràctiques artístiques encarnades en l’art contemporani que situen com a eix d’anàlisi i creació dimensions com el cos, l’espai, la presència i l’absència, l’efímer, la participació dels espectadors, etc. Serà a partir dels anys setanta, amb els debats filosòfics sobre la desmaterialització de l’art i el gir teatral en les ciències socials, així com l’emergència dels estudis de performance en diàleg amb un context polític de lluites identitàries entorn del sexe, el gènere, la raça, etc., que començaran a aparèixer una sèrie de pràctiques diverses englobades sota el terme general de performance (art corporal, art d’acció, live art, Fluxus, happening, etc.), basades en el moviment, l’acció, el gestual i l’equiparació de l’art amb la vida. Aquestes pràctiques entraran en un primer moment en tensió amb els discursos hegemònics de l’art, en què l’obra artística és l’eix central, perquè desapareix l’aspecte auràtic de l’objecte i es potencia la relació vivencial en l’aquí i l’ara, en un diàleg entre performer, públic, espai, acció i objectes activats en la performance.
Les pràctiques artístiques dels anys seixanta i setanta, com l’art corporal, els happenings, les accions, etc., despenjaran l’art contemporani de les parets dels museus per trencar amb la quarta paret i dotar així l’escena de l’art contemporani de característiques teatrals. El performance serà no només una pràctica artística, sinó un punt de partida conceptual, una articulació que permetrà disseccionar la crítica tradicional de l’art basada en la mirada desinteressada, atemporal i desencarnada. Aquestes pràctiques qüestionaran la manera de construir significats en l’art contemporani i també la manera de mirar i repensar les nostres vides quotidianes. La transició cap a pràctiques que integrin l’ambient, l’espai, el temps, el context, els subjectes, la materialitat de l’objecte-cos, la relació i la comunicació entre artistes, obra i espectadors, etc., ha anat configurant el gir cap a una pràctica artística i intel·lectual que esborrarà cada vegada més les fronteres entre «art» i «vida», i valorarà el particular, el narratiu, l’anecdòtic, el subjectiu, etc., com va passar amb els gestos trivials dels happenings. La incorporació discursiva, representativa i simbòlica de contextos i terrenys inestables, des del «marginal», el «ritual», el «perifèric», i també el «detall», el «micro», l’«efímer», l’«ordinari», el «joc», el «carnestoltes», etc., seran elements fonamentals per a la conceptualització i comprensió de les pràctiques artístiques, polítiques, socials i culturals contemporànies, i especialment de la performance.
Aquest canvi de paradigma, que emfatitza la representació sense producció, obre una sèrie de dilemes i interrogants, com per exemple, el registre i la documentació de l’art d’acció; sobre com no hem de caure en una nova fetitxització auràtica dels objectes i els documents de les accions ja realitzades; la sobrevaloració subversiva i política de la performance activista; el marge d’acció que els espectadors tenen en la participació de l’acció, etc. Tot i que gradualment s’està adoptant el terme art performance per englobar aquest conjunt de pràctiques artístiques efímeres, hi conviuen altres termes com el live art (‘arts vives’), emprat en el context anglosaxó, o l’art d’acció i les arts efímeres, més comú a Espanya.
En una picada d’ullet a la teoria queer, podríem dir que performance és un concepte transgènere, ja que es resisteix a una pràctica de reassignació de gènere en el nostre idioma, circulant tant en masculí com en femení, tot i que sembla que cada vegada més s’està acceptant majoritàriament en femení. Les suspicàcies que desperta el terme —pel fet de ser una paraula anglosaxona— han dificultat l’acomodació al nostre vocabulari, ja que se’n fa difícil la incorporació com un vocable «familiar», però gradualment una sèrie de teòrics i artistes de parla espanyola estan començant a fer servir el terme d’una manera més extensa per referir-se a una altra mena d’esdeveniments socials, com les pràctiques corporitzades i els drames socials, especialment en països d’Amèrica Llatina amb una llarga trajectòria de pràctiques rituals, accions de carrer i teatre popular. Aquesta trobada entre idiomes desafia no només els hispanoparlants, que han d’enfrontar-se a una paraula que els és estrangera, sinó als angloparlants, que ja creien haver trobat totes les extensions i definicions del terme, per això es van veure obligats a repensar qüestions com, per exemple, el gènere del terme.
El terme anglosaxó, performance, no és un vocable d’ús exclusiu en el camp de les arts visuals; ho és també en el camp de les ciències socials, com en l’antropologia o la sociologia, a més de fer-se servir comunament per descriure situacions quotidianes. Es parla de la performance d’un empleat (‘el seu rendiment i eficàcia’); de la performance d’una cotització bancària (‘optimització’); de la performance d’un ordinador o televisor (‘operativitat’); de la performance d’un esportista, etc. (vegeu McKenzie, 2001), i també de les performances culturals (Schechner, 2002) o el que Turner (2003) en va dir els «ritus i drames socials». Aquests usos es refereixen a l’habilitat de «performar» (‘executar’) una sèrie de comportaments històricament construïts que són apresos i reproduïts socialment, com les protestes, carnestoltes, ritus de pas, històries orals, rituals de la vida quotidiana, etc. Els estudis de performance tenien i tenen el compromís d’estudiar la construcció social de les relacions que s’erigeixen al voltant dels sistemes de creença ideològics que ens constitueixen i que organitzen la nostra experiència mitjançant representacions i regulacions culturals. Per performance, doncs, s’entén el conjunt ampli de pràctiques que s’han anat definint dins del camp dels estudis de performance, moltes vegades enteses com a processos de transgressió reflexius de les estructures socials al voltant del gènere, l’ètnia, la classe social, etc.
Així, les performances també funcionen com a actes vitals de transferència i transmissió de sabers socials, de memòria cultural i de sentit d’identitat mitjançant una sèrie d’accions reiterades vinculades a rituals i pràctiques socials (Schechner, 2013). Inclou pràctiques i esdeveniments, com la dansa, els rituals, les protestes polítiques, els festivals, etc., que impliquen certs comportaments teatrals o de consciència d’un espai diferent del de la quotidianitat. Dins de la varietat d’accions socials i culturals, el que anomenem performance art englobaria les pràctiques artístiques que exploren la relació del cos humà amb l’entorn (dimensió espai i temps) i que volen provocar una reflexió a l’espectador centrada entorn de qüestions com ara la identitat, el cos humà (físic, psicològic i material), etc.
Si bé els seus començaments s’emparenten amb alguns dels preceptes de l’art conceptual i la desmaterialització de l’art, que posen en qüestió l’objecte com a suport físic de l’obra, en moltes de les performances, els objectes i elements materials han estat clau per la seva filiació amb la línia ritual i poètica inherent en la performance. Des d’un altre pla, la performance també s’erigeix com una eina metodològica, cosa que permet analitzar la majoria de successos «com si» fossin performances, entenent que certes conductes diàries són repetides, «assajades» i reproduïdes en l’esfera pública. En paraules de Schechner,
«No tot és una performance però tot i qualsevol cosa pot ser estudiada “com si” fos una performance.»
Aquesta distinció entre el que és una performance i el que es pot comprendre com a performance problematitza les distincions entre el «real» i el «construït», l’«art» i la «vida».
Al llarg dels últims quaranta anys, la metàfora de la teatralitat s’ha anat desplaçant del territori de les arts per impregnar la comprensió de gairebé totes les àrees de les ciències humanes: sociologia, antropologia, etnografia, psicologia, lingüística, filosofia, etc. D’aquesta manera, el performance s’ha anat convertint en una eina que explora les performances (accions i pràctiques) quotidianes de formació de subjectivitats, com ha fet Judith Butler (2006) en la seva anàlisi de la construcció performativa del gènere. Moltes performances artístiques contemporànies exploren, des d’una pràctica encarnada, aquests mecanismes de repetició social sobre la identitat de gènere, com veurem amb les accions activistes de la performer Yolanda Domínguez (vegeu Art Toolkit).
La performance —que es caracteritza pel seu caràcter processual— reclama la inestabilitat, l’efímer, la presència i l’esdevenir, per tant, intenta escapar de l’estable, fix, essencial i universal. Aquesta particularitat l’ha dotat d’un reconeixement de resistència respecte als règims i economies capitalistes del registre i les semiòtiques fetitxistes de circulació i consum (d’imatges, d’objectes, etc.), així com de fixació del significat, tot i que és naïve pensar que la performance no participa en contextos de circulació de capital, especialment en l’art performance, vinculat a circuits expositius i comercials de l’art. Aquest debat s’abordarà amb més extensió en el tercer apartat.
Amb la incorporació relativament recent de termes com performar, performance i performativitat, la representació com a substitució de la realitat ha estat repensada. Les múltiples definicions i comprensions de la paraula performance han resultat en una complexa i a vegades contradictòria xarxa de pràctiques i definicions. Per alguns és un procés, per d’ altres el resultat d’aquest procés; uns altres la valoren per la seva desaparició i caràcter efímer, mentre que per uns altres és el que es manté en la memòria corporitzada. Aquestes diferents aplicacions del terme fan de la performance una pràctica amb una història plena d’«in-traduccions» i transferències estranyes. La teòrica Diana Taylor ho explica en aquesta citació extensa:
«Queda clar, doncs, que les paraules performance, performatiu i performativitat també tenen llargues històries i no són termes intercanviables. A pesar que tal vegada ja sigui massa tard per recuperar l’ús del terme performatiu dins del terreny no discursiu de performance (és a dir, per referir-se a accions més que a l’efecte de discurs), vull proposar que recorrem a una paraula de l’ús contemporani de performance en espanyol, performatiu, per denotar la forma adjectivada de l’aspecte no discursiu de performance. D’aquesta manera, per referir-nos a les característiques espectaculars o teatrals d’un determinat succés diríem que es va tractar d’una cosa performativa i no performatiu. Quina seria la importància d’això? Em sembla vital assenyalar que els camps performatius i visuals són formes separades, tot i que moltes vegades associades, de l’expressió discursiva a què tant ha privilegiat el logocentrisme occidental. No disposar d’una paraula per referir-se a aquest espai performatiu és producte del mateix logocentrisme que el nega com a categoria.
D’aquesta manera, un dels problemes en l’ús de la paraula performance, i els seus falsos anàlegs (performatiu i performativitat) prové de l’ampli rang de comportaments que abraça: des de la dansa fins al comportament cultural convencional. Alguns pregunten: llavors, tot és performance? No, però tot es pot analitzar com performance o, aparentment, tot es pot vendre fent servir la paraula performance. Els múltiples significats de performance tal vegada compliquin una definició clara, però, alhora, aquesta multiplicitat posa en evidència no sols les profundes interconnexions que es donen entre tots aquests sistemes, sinó també les seves friccions productives. Així com les diferents aplicacions del terme en diversos àmbits (artístic, acadèmic, polític, científic, comercial) rarament s’interpel·len de manera directa, performance ha tingut també una història d’intraduïbilitat. És irònic el fet que el terme hagi estat sotmès als compartiments disciplinaris i geogràfics que apunta a desafiar, i se li hagi negat la universalitat i transparència que alguns assenyalen com el potencial de performance com a metodologia d’anàlisi. Aquests diversos punts d’intraduïbilitat són, de manera clara, el que fa del terme i les seves pràctiques un camp teòricament inclusiu i culturalment revelador.
Malgrat les acusacions que performance és una paraula saxona, i tal vegada innecessària, i que no hi ha manera de fer-la sonar natural ni en espanyol ni en portuguès, acadèmics i artistes han començat a apreciar les qualitats estratègiques del terme. Tot i que la paraula pot semblar estrangera i intraduïble, les estratègies performatives estan profundament arrelades a Amèrica des dels seus orígens; per exemple, els asteques, maies i inques, entre molts altres grups indígenes, tenien pràctiques com el cant i el ball per transmetre les seves històries. Així i tot, alguns es queixen que la paraula performance hauria de traduir-se per alguna altra en espanyol o portuguès. Els suggeriments que s’ofereixen tendeixen a ser paraules derivades de l’art teatral o de les arts plàstiques, com ara teatralitat, espectacle, acció o representació. Aquestes paraules capten aspectes fonamentals del que volem dir amb performance, però, com veurem, en cada instància alguna dimensió clau queda fora. Teatralitat i espectacle capten el sentit de performance com una cosa construïda i abraçadora. Teatralitat mostra la distinció entre el que és performance i el que pot ser vist com performance. Teatralitat no es refereix de manera exclusiva al teatre, ni funciona com a adjectiu de teatre, però sí que apunta a la lent metodològica que assenyala o emmarca a fi d’estudi com a teatre: per exemple, es diu que el candidat presidencial és molt “teatral”. Tal com passa en el teatre, la teatralitat ens mostra que les coses passen com en un escenari, amb participants suposadament en directe; la vida sembla estar estructurada al voltant d’un guió esquemàtic, amb una fi preestablerta (tot i que adaptable, segons les circumstàncies). De manera oposada a les narratives, els escenaris [scenario] ens obliguen a considerar l’existència corporal de tots els participants. La teatralitat no depèn exclusivament del llenguatge articulat (narrativa) per transmetre una acció o un patró establert de comportaments; els gestos, l’entorn físic i els cossos mateixos dels participants entren en el marc teatral. L’acció o trama està estructurada de manera predictible i respon a una fórmula coneguda que es pot repetir. La teatralitat (prendre una situació com teatre) presumeix del seu artifici, del seu “ser construïda”; pugna per l’eficàcia, no per l’autenticitat. La pregunta que se li fa a la teatralitat no és si la situació a què al·ludeix és veritable o falsa, sinó si funciona o no funciona. A diferència de performance, teatralitat connota una dimensió conscient, controlada i, per això mateix, sempre política. Difereix d’espectacle en tant que la teatralitat subratlla la mecànica de l’espectacle i celebra els fils que es manipulen darrere de l’escenari. Per contra, espectacle, com va assenyalar Guy Debord, “no és un conjunt d’imatges, sinó una relació social entre persones, mediatitzada a través d’imatges”, que a vegades pretén passar com no mediatitzada, és a dir, simula ser natural o orgànica. D’aquesta manera, com ja vaig afirmar en un altre treball, l’espectacle “sotmet els individus a una economia de la mirada i del mirar” que pot aparèixer més normalitzadora, és a dir, menys teatral. La gent pot no ser conscient del paper que li toca a l’espectacle. No obstant això, tots dos termes, teatralitat i espectacle, són substantius sense verb. Com la paraula performance, apunten a la dimensió social (la societat de l’espectacle), però a diferència d’aquesta no inclouen la dimensió individual. Performance (substantiu), to perform (verb) inclouen no sols les dimensions socials i individuals, sinó també les interaccions permanents entre tots dos. El performance individual pot transformar els espais sociopolítics. Molt es perd al meu entendre, quan resignem el potencial per a la intervenció directa i activa en adoptar termes com teatralitat o espectacle en comptes de performance.
Paraules com acció i representació donen lloc a l’acció individual i a la intervenció. Acció pot ser definida com a acte; serveix tant per referir un happening avantguardista, o un art-acció, o una “intervenció” política. Acció concita les dimensions estètiques i polítiques del verb actuar, en el sentit d’intervenir. Però acció és un terme que no recull els mandats econòmics i socials que pressionen els individus perquè es desenvolupin dins de certes escales normatives; per exemple, la manera com despleguem el nostre gènere i pertinença ètnica. Acció apareix com més directa i intencional, i d’aquesta manera amb menys implicacions socials i polítiques que perform, que evoca tant la prohibició com el potencial per a la transgressió. Per exemple, podem desplegar múltiples papers socials alhora (com ara gènere, raça, classe, etc.) mentre participem en una “acció” antimilitar definida. En un cas ens rebel·lem contra l’autoritat imposada (acció antimilitar); en l’altre, ens pleguem a la norma (rol social). Representació, fins i tot amb el seu verb representar, evoca nocions de mimesi de trencament entre el “real” i la seva “representació”, nocions que s’han complicat de manera molt productiva amb els termes performance i perform. A pesar que aquests termes s’han proposat com a alternatives al forà performance, tots deriven també de llenguatges, històries culturals i ideologies europees. Performance, com assenyalen els autors inclosos en aquest volum, implica simultàniament un procés, pràctica, acte, episteme, esdeveniment, manera de transmissió, acompliment, realització i mitjà d’intervenció en el món. En les paraules del teòric mexicà Antonio Prieto Stambaugh, performance és una “esponja mutant” que absorbeix idees i metodologies de diverses disciplines per aproximar-se a noves maneres de conceptualitzar el món. El fet que no es pugui definir o contenir de manera definitiva és un avantatge per als artistes i teòrics que no poden realitzar els seus quefers professionals exclusivament dins d’estructures i disciplines previstes. Per a tots, doncs, aquests assajos obren les portes a una altra manera de desenvolupar pràctiques i teories en aquest món on l’estètic, l’econòmic, el polític i el social són categories indissociables.»
Malgrat que sovint s’empren indistintament els termes performance i performativitat, el terme performative (‘performatiu’) està lligat a la teoria dels actes de parla del lingüista John L. Austin (1988), per al qual hi ha una sèrie d’enunciats que tenen la capacitat de realitzar i produir el que pronuncien. En aquesta categoria, hi ha els juraments, les sentències, les promeses i les declaracions formulades en primera persona, com «et condemno a mort», «us declaro marit i muller», etc. Cada acte de parla repeteix una cadena de citacions convencionals que ens precedeixen, alhora que s’obren altres oportunitats per a l’«error» o pronunciaments inesperats i imprevisibles en cada context únic i determinat. La influència del pensament d’Austin sobre la performativitat del llenguatge ha estat clau per analitzar el poder de les paraules, no només per descriure la realitat, sinó també per produir-la, construir-la i afectar-la. El performatiu comporta un doble significat: ‘dramàtic’, però també ‘no referencial’, és a dir, que pot contribuir a la desconstrucció de la repetició de significats històrics. Moltes performances feministes i queer han explorat aquestes aportacions d’Austin i Butler com una manera de visibilitzar com funciona el performatiu en la nostra societat a l’hora de categoritzar les persones segons el sexe i gènere com a constructe normatiu.
Jon McKenzie (2001) fa una genealogia extensa sobre el concepte de performativitat en què alerta del que anomena la «norma liminar» del performance, això és, quan molts artistes i teòrics confien per se en les bondats de l’eficàcia política i transformadora de la pràctica artística de la performance. Segons l’autor, la performativitat s’ha convertit en un paradigma que defineix la societat contemporània i que substitueix el paradigma foucaultià de la disciplina. Performances burocràtiques i organitzatives de gestió, performances tecnològiques i performances culturals s’uneixen en els nostres contextos culturals i de formació buscant una eficàcia en termes d’economia de gestió, de tècnica i operativitat, de manteniment de l’statu quo, alhora que de justícia social, execució artística, transformació de l’audiència, etc. I és que les polítiques de gestió cultural no estan exemptes d’aquesta aproximació a la performance entesa com a acompliment, eficàcia, rendiment, compliment, bona conducta, treball, màxima operativitat, actuació impecable, execució, productivitat, eficiència, optimització, èxit, impacte i rendiment econòmic de l’art. Totes formen part de la gramàtica que centres culturals, gestors, convocatòries artístiques, projectes de mediació, creadors, educadors i diversos agents incorporen. Per uns, l’eficaç serà reduir costos; per d’altres, captar nous públics; uns altres diran que aconseguir un equilibri entre remuneració del treball i proliferació de pràctiques; uns altres voldran transformar les audiències. De la mateixa manera, res garanteix que una acció que s’ha pensat com a transgressora sigui eficaç, ja que d’això en depenen el context, la recepció del públic i la negociació amb les lectures socials i culturals que el precedeixen.