4. La incorporació del vídeo en l'art d'acció

4.5. Les metaformances

Cumplido Muñoz (2016, pàg. 117) es refereix a les metaperformances com les pràctiques a mig camí entre les performances en directe i les performances audiovisuals, és a dir, que fan servir elements tecnològics que possibiliten una ampliació de les capacitats del cos humà. En aquest grup s’hi inclourien les performances que se serveixen de la imatge de vídeo, però també altres dispositius tecnològics i audiovisuals per elaborar el seu missatge, com la videoescultura i la videoinstal·lació.

«El terme “metaformance” va ser proposat per la teòrica de l’art Claudia Giannetti el 1994 després d’haver constatat com les performances de les dècades de 1960 i 1970, que en principi s’havien orientat cap a un vessant que emfatitzava l’element físic i corporal, van anar evolucionant cap a obres en què el lloc del cos era ocupat per elements tecnològics i audiovisuals. La metaformance seria una categoria expandida de la performance que agruparia totes les variants multimedials que se serveixen d’instrumental electrònic, telemàtic, de digitalització i manipulació de la imatge, de simulació corporal i espaciotemporal.»

En el recurs «Fonaments del performance art», en el bloc «Elements», apartat «Cos», titulat «Cos, fantasia i nous imaginaris», es troben diversos exemples que exploren aquesta línia d’amplificació del cos mitjançant les figures del cíborg o els imaginaris posthumans d’amplificació del cos amb implantació de pròtesis, empelts i incorporació de dispositius tecnològics. Com a exemples, l’artista Orlan o l’art cíborg, basat en la intensificació de sentits nous al cos humà mitjançant implants cibernètics, com és el cas dels artistes Stelarc i Jaime del Val o de la ballarina Moon Ribas (vegeu «Fonaments del performance art», bloc «Elements», apartat «Viewpoints», secció «Repetició»). Aquests corrents transhumans persegueixen les possibilitats poètiques de la tecnologia i exploren les capacitats i limitacions del cos humà, portant-les al límit del possible, cap a noves realitats i imaginaris per ara inexistents.

Amb la incorporació de dispositius tecnològics, com la telepresència, el directe, els sensors, etc., el cos de l’artista es desconstrueix i amplifica fent-nos reflexionar sobre els paràmetres convencionals de comprensió de l’humà i de la fisicitat del cos. L’exemple més citat és el de l’artista francesa Orlan, que sotmet el cos a una sèrie de transformacions físiques radicals mitjançant operacions de cirurgia per qüestionar l’ideal de bellesa femení occidental i els cànons de representació del cos de les dones en la història de l’art. Des dels seus començaments, que ha explorat diversos llenguatges, com la performance, el vídeo i els projectes multimèdia, les instal·lacions, la fotoperformance i, més recentment, els avatars, videojocs i animacions 3D (per a més informació de l’artista, vegeu l’Art Toolkit, al bloc «Elements», apartat «Cos», punt número 5, titulat «Cos, fantasia i nous imaginaris»).

Orlan va ser de les primeres artistes a fer servir la telepresència, que oferia els avenços en telecomunicacions per fer performances en directe en què l’artista no era present al lloc que ocupaven els espectadors en les galeries d’art, però podria establir una comunicació directa amb ells projectant la seva presència des d’un quiròfan que retransmetia en directe les seves operacions de cirurgia.