4. La incorporació del vídeo en l'art d'acció

4.3. La videoperformance com a peça de creació

En aquesta categoria s’hi englobarien les performances desenvolupades específicament per a ser registrades en vídeo i després visualitzades en pantalla. En aquesta mena de creacions, l’acció ha estat pensada per treure partit a les qualitats expressives del mitjà audiovisual i, per tant, part del significat de l’acció es veu reforçat per aquestes. No va ser fins al 1981 que el terme videoperformance es va anar assentant en el context artístic, quan la crítica francesa Anne-Marie Duguet el va fer servir per primera vegada, tot i que limitat al paper de testimoniatge de l’acció en directe:

«[…] [la videoperformance és] una acció en què hi ha una relació essencial entre la presència física d’un “actuant” (pintor, ballarí, actor, etc.) i un dispositiu videogràfic. […] de fet, es tracta simplement de documentació sobre una acció en què el vídeo no intervé directament com a útil d’expressió plàstica, sinó com a mirada exterior, com a constància, igual que les fotografies […]».

Les videoperformances eren accions que implicaven des de la seva conceptualització una relació directa amb la imatge electrònica, però n’obviaven l’ús com a documentació d’una acció efímera que només existeix en el moment de la representació (Cumplido Muñoz, 2016, pàg. 98). Tot i que és obvi que la peça resultant ens serveix com a documentació per visualitzar una vegada i una altra una acció d’un performer feta davant de càmera, aquesta no era la finalitat de la videoperformance, sinó que es concebia en si mateixa com a peça artística per confrontar una sèrie de temes, com la presencia-absència, els límits de la relació artista-espectador i una expansió de les tres coordenades clau en la performance, és a dir, cos, espai i temps. Però especialment van trobar una nova possibilitat d’explorar qüestions entorn de la identitat i la corporalitat que ja estaven sent explorades enormement en l’art corporal, però que ara permetien aquesta reflexió mitjançant la imatge audiovisual.

La intimitat que li permetia al performer actuar només en presència d’una càmera va obrir espais d’experimentació entorn del cos en presència de la càmera d’allò més interessants. En aquest cas, l’espai i localització de l’acció estan igual de pensats i cuidats, així com l’enquadrament i la gestualitat davant de càmera, i l’acció s’ha conceptualitzat de tal manera que si no s’adequa al registre que s’esperava es pot repetir les vegades que calgui fins a obtenir la versió desitjada que finalment és editada. Aquesta és una de les diferències amb la performance davant d’un públic, que no pot interrompre’s si alguna cosa no sorgeix com s’esperava.

Com a exemple de videoperformance, podríem citar «La voz humana» (1997), de María Ruido, una obra realitzada en els començaments de la trajectòria de l’artista. L’acció té una durada de 7 minuts en què veiem a l’artista tapar-se la boca amb una cinta adhesiva transparent, reflexionant sobre la violència del llenguatge i la utilització pública de la paraula. Ruido critica com determinats discursos construïts sota imposicions hegemòniques es perpetuen silenciant la veu de les dones al llarg de la història i el pensament.

L’acció es pot visionar en aquest enllaç (revisat el 17 d’agost del 2021).

Aquest nou format de performance va permetre molts artistes revisitar un format clàssic en el món de l’art, ens referim al gènere de l’autoretrat. Gràcies al vídeo, el reflex especular que s’havia explorat de manera estàtica en la pintura i la fotografia esdevenia ara en moviment i incorporava la dimensió temporal, cosa que permetia visibilitzar els canvis físics i emocionals. Així doncs, en moltes de les videoperformances hi haurà un component autobiogràfic i una narrativa personal que serà explorada des de l’experiència del cos de l’artista, perquè la càmera de vídeo permet el retorn del reflex d’un mateix. Entre els nombrosos exemples d’artistes que han explorat aquest format, destaquem el performer Vito Acconci. En les obres compreses entre el 1971 i el 1974, Acconci va explorar la seva imatge davant de càmera mitjançant un pla fix i molt pròxim a l’objectiu, en què es limitava a fer una sèrie de gestos davant de càmera amb un pla tancat en què vèiem l’artista d’esquena, estirat a terra, dempeus, etc.

La teòrica Rosalind Krauss (1976) es va referir a aquesta mena d’autoretrats d’Acconci com a «narcisistes». El 1973 Acconci realitza la videoperformance «Theme song» (‘tema musical’), d’una durada de 33,15 minuts, en què veiem l’artista estirat a terra i el la cara se situa a la part dreta de la pantalla, molt prop de la lent de la càmera de vídeo. Acconci encén un cigar mirant a cambra i pitja el play d’una cinta de casset que conté diversos temes musicals de pop i rock (Van Morrison, Bob Dylan, The Doors) que sonen de fons mentre ell els va taral·larejant i cantant:

«I have no idea what your face looks like. I mean you could be anybody out there. Ah, but I know there’s gotta be somebody…watching ‘em. Somebody who wants to come in close to ‘em”, “I can’t see your face in my mind”, “I’ll be your baby tonight”, ‘We’ll have a dream love, an ideal lovev—but I won’t control things; you’ll have your say.»

Amb aquesta proximitat del pla close-up, Acconci pretén convertir l’espectador anònim en un company pròxim que s’uneix a la vetllada i, per a això, crea una atmosfera d’intimitat amb l’espectador que està carregada d’erotisme per la proximitat cara a cara. Acconci parla directament a l’espectador, però també sembla un acte de seducció i manipulació amb els temes que sonen sobre l’amor, la solitud, el desig. És de nit i fuma cigars per envoltar el monòleg d’un halo seductor que ens atrapa per fer-nos conscients de la manera com consumim cultura mainstream i imatges televisades. A «Theme song» hi ha una reflexió sobre l’ús de la televisió com a distracció i com una manera de gestionar la solitud que els nostres dies és encara molt més accentuat amb les xarxes socials.

En aquest enllaç es pot veure un fragment de l’acció (20 d’agost del 2021).