1. Introducció

1.4. Tòpics i clixés de la performance

Moltes de les pràctiques d’art contemporani s’han guanyat l’etiqueta de ser inintel·ligibles. La imatge que mostrem a continuació procedeix del programa televisiu d’Antena 3 La ruleta de la suerte, en què diàriament hi participen tres concursants que s’enfronten a un panell en blanc en què els jugadors han d’endevinar les lletres correctes que formen una paraula, o una frase, amb l’ajuda d’una ruleta que té 24 opcions. En un dels programes, la frase que calia endevinar estava relacionada amb la paraula performance, que era definida com una «actuació estranya en què aplaudeixes sense entendre». Com si es tractés d’un mem, la imatge es va fer viral a les xarxes socials de persones que formen part del món de l’art contemporani i de la performance.

Hi ha una sèrie de clixés populars que s’associen a la performance i que s’han quedat fixats en l’imaginari popular del que és i ha de ser una performance, com el fet d’anar descalç i vestit de negre, despullar-se, fer gesticulacions molt lentament sense parlar, fer servir materials com ara fils, empastifar-se de pintura o materials abjectes com ara sang o fang, recarregar les performances amb un excés d’elements estètics i accions per sobre del missatge, etc. Si bé als anys setanta vestir-se de negre va ser habitual a les performances com una manera de distanciar-se de la caracterització teatral i evitar així les distraccions de massa elements perquè l’audiència pogués centrar-se exclusivament en l’acció realitzada pel performer, avui dia no és una condició indispensable. Tampoc no és cert que els performers no parlin ni facin servir elements sonors o discurs, com es pot veure en els exemples que hi ha a Art Toolkit de performances en format conferència, com ara Ramón Gómez de la Serna («El orador», 1929), Carlos Pina («No hablaré», 2009), María Gimeno («Queridas viejas», 2014, 2021) i Los Torreznos («La cultura», 2014). Així mateix, hi ha alguns objectes quotidians i materials que han esdevingut clixés al llarg dels anys, com ara cadires, cordes, fotografies, llençols, flors, terra, aigua, sang, etc. Són materials que molts artistes han fet servir en les seves accions i poden convertir-se en clixés, però no per això cal deixar d’emprar-los. El que és important tenir en compte si es decideixen fer servir és ser conscient de la tradició de què formen part i la genealogia de significats que els precedeixen amb la finalitat d’entaular un diàleg amb aquesta tradició o transformar-los en una cosa diferent, ja sigui des de la poètica, la paròdia, l’inesperat, etc.

Com a exemple d’una performance que reflexiona en clau d’humor sobre les diferents tipologies, gèneres i clixés de la performance, «L’art de la performance: teoria i pràctica», d’Esther Ferrer (1993, 2012). Es tracta d’una performance en format conferència en què Ferrer parodia una xerrada teòrica que pretén definir i situar les diferents tipologies d’art de performance sense parlar. Mitjançant una sèrie d’objectes i gesticulacions corporals, Ferrer fa un repàs per la història de l’art de la performance en clau d’humor: videoperformance; audioperformance; radioperformance; performance minimalistes; expressionista performance; pipí-caca performance; performance de la destrucció; monoperformance; autoperformance; coperformance; performances autobiogràfiques; performances psicològiques, patològiques, psicòtiques, psicopàtiques, neuròtiques, esquizofrèniques, masoquistes, sàdiques, sadomasoquistes, megalòmanes, megalòmanes; performances nacionals: mallorquines, gallegues, vaticanes, etc.; europerformance, non europerformance; criptoperformance; metaperformance; machoperformance; performance falocràtiques; sexy performance, performances feministes. En el recurs Art Toolkit es pot trobar més informació sobre aquesta performance.

Per finalitzar aquest apartat, acabem esmentat el youtuber, professor d’art i pintor Antonio García Villarán, que va cursar estudis de pintura i escultura a la Facultat de Belles Arts, de Sevilla, institució on també va ser docent. Villarán va iniciar el seu canal de YouTube el 2017 i actualment té més d’un milió de subscriptors i uns 367 vídeos penjats al seu canal.

Aquest youtuber és conegut perquè és un oponent feroç d’alguns corrents de l’art contemporani, com la performance, el videoart i la instal·lació, classificant-les amb el terme de hamparte per referir-se a tot allò que no és art, però que la societat mira de vendre’ns com a tal i ha estat molt crític amb les fires i el mercat de l’art, especialment ARCO. Entre els seus vídeos crítics a la performance hi ha els dedicats a Marina Abramović, Yoko Ono, l’accionisme vienès, la perfopoesia o el performer que es va fer viral durant el confinament per la COVID-19, Jan Hakon Erichsen. Villarán ha rebut moltes crítiques per haver defensat en el seu canal una visió de l’art esteticista que banalitza l’art conceptual i discursiu en crítiques popularitzades que simplifiquen la performance com una caricatura que alimenta alguns dels clixés de la performance.