4. La incorporació del vídeo en l'art d'acció

4.2. Performances que fan servir el vídeo com a part integrant de l’acció

Paral·lelament a fer servir la càmera de vídeo com a forma de documentació, alguns performers van anar experimentant amb les especificitats que els oferia el vídeo i els monitors de televisió en les seves accions, exploraven no sols les possibilitats de la pantalla com a objecte, és a dir, la seva presència física i materialitat com a artefacte, sinó també les imatges que es projectaven una vegada registrades amb la càmera de vídeo. Un exemple és l’acció «FilzTV» (1970), de Joseph Beuys, en què veiem l’artista assegut d’esquena a la càmera i manipulant una pantalla de televisió com si volgués sintonitzar l’aparell. L’acció, que sembla impossible perquè la pantalla està coberta amb feltre, pren un altre gir quan Beuys aixeca una de les cantonades del feltre i hi veiem sota la imatge que es projecta en la pantalla i el so que acompanya el programa, tot i que immediatament torna a tapar la pantalla. La performance es pot veure en aquest enllaç (19-08-2021).

Beuys va fer aquesta acció davant d’un públic el 1966, en el festival de happening de Copenhaguen, però, quatre anys després, la va adaptar per fer-la específicament per ser registrada amb una càmera de vídeo. L’acció posava sobre la taula el context del moment en què la televisió era el mitjà de comunicació de masses, i el vídeo, un mitjà que permetia als artistes la possibilitat de comunicació amb els seus espectadors en un temps i context expandit.

L’historiador i crític d’art Juan Martín Prada analitza així aquesta acció:

«En el cas de la substitució del vidre de la pantalla per un tros de feltre, s’assajava a més la negació del flux i de la variabilitat d’imatges, emprant un element aïllant i conservador de temperatura i energia. Màxima estabilitat al caràcter fugisser de la imatge televisiva, negació simultània, per tant, de la visibilitat de la imatge i de la invisibilitat de l’aparell. Les esperes múltiples de l’espectador i el seu inqüestionable desig de desaparició ja no són sadollats per la successió d’instants visuals i vertiginoses ruptures encadenades a una continuïtat de seqüències i ràpides transicions. El rerefons de perill inherent en exposar-se “” davant el mitjà televisiu queda aquí invertit, quan queda la pantalla de l’aparell de televisió convertida en una barrera defensiva. Pantalla de protecció de feltre, drap no teixit, conglomerat de llana o pèl que substitueix, en una equivalència oposada en la seva total manca de fluïdesa i dinamisme, aquest conglomerat d’informació, joc i banalitat que ha caracteritzat, des dels seus orígens, el mitjà televisiu.

Però no hi ha rebuig del mitjà per part de Beuys, sinó probablement només de les seves més habituals formes d’ús i experiència en la societat del moment. De fet, sembla haver-hi en el feltre amb pantalla una probable referència a la radiació energètica pròpia del mitjà, una mena de gest també de conservació o contenció d’aquesta que no deixa de suggerir-nos una directa comparació amb la funció que el feltre exerceix en la conservació de temperatura i hàlit vital del cos humà ferit protegit i que hi està embolicat. Una certa energètica medial és aquí insinuada com a element no mancat, probablement, fins i tot de cert potencial il·luminador. No obstant això, contemplant l’arraconament de la televisió cap a la paret, la seva confrontació en la més pròxima de la rodalia amb el límit de l’espai arquitectònic de l’habitació, no hi ha dubte que l’espai habitual ocupat per l’espectador televisiu ha estat exclòs, reduït fins a la seva impossibilitat. L’espectador està forçat a mirar ara aquesta pantalla de televisió lateralment, gairebé per darrere, com si en aquest canvi de disposició espacial se li plantegés també secretament la possibilitat de descobrir altres possibilitats, altres maneres de percebre-la i experimentar-la. Desplaçament espacial de l’espectador que suposa també, probablement, la reclamació de la seva prioritat perceptiva enfront del mitjà, oposada al fet que és la mateixa televisió la que en realitat ens percep. No oblidem que la viabilitat econòmica de la televisió depèn cada vegada més d’un agençament medial de l’activitat de la percepció, constatada una vegada i una altra amb aclaparadora obvietat en el mesurament dels índexs d’audiència. Percebre l’espectador davant de l’aparell de televisió, sotmetre’l com a objecte d’exposició a l’aclaparadora lògica del consum, quantificar-ne la immobilitat en una determinada oferta televisiva, és la condició de possibilitat econòmica del mitjà.

Des d’una posició probablement més que coincident amb Beuys […], probablement “FilzTV” també ens està advertint que pretendre el rebuig d’aquestes necessitats no sols seria enganyar-nos, sinó impedir qualsevol via per a la seva eliminació. L’orientació més eficaç de la crítica no podria ser, doncs, la negació, la posició refractària de les necessitats pròpies del nostre temps, com a mostrari de les falsificacions socials, sinó el de generalitzar el convenciment de la incompetència de l’anomenada “indústria de la consciència” per satisfer-les, la necessitat d’una “revolució cultural” en el seu sentit més ampli, en la més ambiciosa i productiva de les intencions.»