2.7. Exposicions
Nom: «Acció. Una història provisional dels 90» (MACBA)
Enllaç web: https://www.macba.cat/es/exposiciones-actividades/exposiciones/accion
Descripció: exposició comissariada per Ferran Barenblit del 10 de juliol al 7 de febrer del 2021 al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Al resum statement de l’exposició s’hi escriu: «Si la dècada de 1980 va representar a Europa una tornada a l’ordre, a la reivindicació de certa formalitat en l’art, als formats convencionals de la pintura i l’escultura àmpliament acceptats pel mercat, la de 1990 va reprendre gran part de les experiències conceptuals de dècades anteriors. D’aquesta manera, es van recuperar pràctiques relacionades amb el cos humà a què conjuntament denominem art d’acció. A Espanya van adquirir encara més rellevància, amb iniciatives múltiples que han exercit un immens impacte en l’art des de llavors fins a l’actualitat. Aquest art d’acció es va expressar sovint en forma de performances —que acostumaven a circular en àmbits molt restringits, en festivals o trobades— i la seva expressió més heterogènia, que s’ha denominat performativitat.
És el moment de revisar-les en conjunt i entendre’n la gran importància: no sols perquè la història d’aquests anys encara s’ha d’escriure, sinó perquè un bon nombre d’artistes joves en beuen directament, sovint sense saber-lo. També és una ocasió per a un replantejament de la institució, analitzant cadascuna de les tasques habituals del museu, des de l’acte de comissariar fins a la manera de comunicar. La interacció amb l’audiència viu una renovació fonamental: el paper del visitant passa d’observador a activador. Tot això en el marc d’una era —prefigurada en la biopolítica de Michel Foucault, en el desconstructivisme de Jacques Derrida o en el pragmatisme de John L. Austin— en què el cos humà s’estableix una altra vegada com el lloc per on transiten un bon nombre de tensions emocionals i es reclama la condició política de l’ésser. Som perquè ocupem un espai, perquè actuem i hi som reconeguts. A través de diferents nodes, Acció recorrerà a aquesta època rastrejant algunes de les seves obres fonamentals. A més, inclourà documentació i material audiovisual majoritàriament inèdit que recupera aquelles experiències. El resultat és una exposició densa, amb múltiples extensions històriques i contemporànies, que ajudarà a interpretar de manera molt més precisa l’art del nostre temps.»
L’exposició va aportar una rica i necessària genealogia de l’art de performance a l’Estat espanyol als anys noranta, entre els quals destaquen: Accidents Polipoètics (Rafael Metlikovez i Xavier Theros), Óscar Abril Ascaso, Lluís Alabern, Marcel·lí Antúnez, Arxiu AIRE, Arxiu de l’Associació de Nous Comportaments Artístics (A.N.C.A.), Miquel Baixas, Jordi Benito, Miguel Benlloch, Pedro Bericat, Denys Blacker, Joan Brossa, C-72R (Mònica Buxó, Sònia Buxó i Marta Domínguez) Cabello/Carceller, Joan Casellas, Jordi Cerdà, Circ Interior Brut (Jesús Acevedo, Belén Cueto, Marta de Gonzalo, Rafael Lamata, Publio Pérez Prieto, Rafael Suárez, Jaime Vallaure i François Winberg), Club 7 (Oscar Abril Ascaso, Joan Casellas, Andrea Dates, Marta Domínguez, Manuel Morales, Xavier Moreno, Andrés Pereiro, Laura Tejeda, Cristina Zabala), Enric Casasses, Nieves Correa, Espai d’Art Excèntric (Nel Amaro i Abel Loureda), Nacho Criado, Eduard Escoffet, Pepe Espaliú, Bartolomé Ferrando, Esther Ferrer, Rosa Grau, Carles Hac Mor i Ester Xargay, Juan Hidalgo, Rafael Lamata, Els Rinos (Marcel·lí Antúnez, Sergi Caballero i Pau Nubiola), Artur Lleó, Macromassa (Juan Crek i Víctor Nubla), Merz Mail (Pere Sousa), Xavier Manubens, Daniela Musicco, Pere Noguera, Antonio Ortega, Lucía Peiró, Pere Lluís Pla Boixò, Tere Recarens, Àngels Ribé, Xavier Sabater, Sala Nasa (Xesús Ron, Pepe Sendón, Fran Pérez i Miguel de Lira), Carles Santos i Mariaelena Roqué, Mariano Sanz-Noguera, José Antonio Sarmiento, Superelvis (Anki Tòner, Meteo Giráldez, Raimon Aymerich) , Tres, Isidoro Valcárcel Medina, Jaime Vallaure, Veivi Gisus Urkestra (Steven Forster, Lluito Hermosilla, Ariel Reinhart), Albert Vidal, Fefa Vila, Borja Zabala i Zush, entre altres.
Nom: «Un teatre sense teatre» (MACBA)
Enllaç web: https://www.macba.cat/es/exposiciones-actividades/exposiciones/teatro-sin-teatro
Descripció: comissariada per Bernard Blistène i Yann Chateigné, en col·laboració amb Pedro G. Romero, del 25 de maig a l’11 de setembre del 2007, al MACBA, l’exposició examinava les maneres com el concepte del teatral ha modificat la mirada que tenim de la pràctica artística i ha ampliat nous espectres i escenaris per al subjecte-espectador. Al resum statement de l’exposició s’hi escriu: «A principis del segle xx, les reformulacions teòriques de dramaturgs com Vsevolod Meyerhold, Antonin Artaud, Samuel Beckett, Tadeusz Kantor i Jerzy Grotowski van establir un prolífic diàleg amb alguns moviments de les avantguardes artístiques (dadaisme, futurisme i constructivisme). Aquest diàleg va aconseguir el seu apogeu a mitjan anys seixanta, quan el teatral es va erigir en el centre del debat artístic. Desafiant els preceptes de puresa de les categories artístiques defensats per crítics com Clement Greenberg i Michael Fried, el temps s’instal·la al cor de l’experiència artística i converteix l’obra d’art en un esdeveniment que reclama la participació directa de l’espectador. Acció, narració i oralitat adquireixen un paper determinant, i imprimeixen a l’obra un caràcter marcadament discursiu. L’alta i la baixa cultura es fusionen, es conquista el carrer com a espai de representació on les fronteres entre l’art i la vida es difuminen, i les formes artístiques recuperen la seva capacitat d’incisió política. L’exposició va aglutinar més de sis-centes obres, entre pintures, escultures, instal·lacions, dibuixos, fotografies, vídeos, llibres, manuscrits i altres documents.
[…] La reflexió sobre les influències del llenguatge teatral en l’art es revela avui com una eina essencial per interpretar nombroses propostes i actituds artístiques. En aquest sentit, les obres que es presenten a l’exposició analitzen en diferents graus l’evolució en les formes de relació entre actor i espectador, els intercanvis de protagonisme i les negociacions en l’espai, la presència de narratives i per tant de l’oralitat o la revisió de l’estatut de document. L’exposició manifesta la retroalimentació constant entre expressions populars i les que provenen de l’alta cultura, del cabaret a l’òpera, del rock and roll a la dansa, del teatre de carrer a la performance i de la desfilada carnavalesca al ritual. […] L’exposició s’ordena entorn de dues línies fonamentals. La primera se centra en les actituds artístiques que prenen el performatiu com a part essencial en la seva pràctica. Això suposa la incorporació del temps real, l’acció en els seus múltiples vessants, l’efímer i la recuperació d’aspectes de la cultura de l’esdeveniment, de la festa al carrer i la música popular. La segona s’ocupa del debat sorgit a partir de la crítica de l’autonomia de l’obra d’art i de les seves convencions perceptives per part de l’art minimalista: l’abandó de la “visualitat” com a única categoria de creació de sentit, i la noció d’obra com a “instrument”. Les obres s’interroguen sobre la noció de teatralitat: la construcció de l’espai, l’escenari i la durada de l’experiència, la importància del text i la necessitat d’una actitud nova per part del públic, a vegades interpel·lat directament, sempre interrogat sobre l’acció de percebre.»
Nom: «Marina Abramović: The Artist Is Present» (MoMA)
Enllaç web: https://www.moma.org/calendar/exhibitions/964
Descripció: organitzada per Klaus Biesenbach, del 14 de març al 31 de maig de 2010, al MoMA de Nova York, es tracta d’una retrospectiva a la carrera prolífica de l’artista de performance Marina Abramović amb unes cinquanta obres que cobreixen quaranta anys de la seva trajectòria, des de peces sonores fins a vídeos, instal·lacions, fotografies, només performances i performances col·laboratives amb Ulay (Uwe Laysiepen). Amb la intenció de transmetre la presència de l’artista i fer d’aquesta exposició històrica una experiència més accessible i viva per als espectadors, es va optar per revisitar de nou les performances i fer-les en directe mitjançant assistents que les van repetir de nou. A més, l’artista també va estar present en una de les accions més llargues de la història en què l’artista s’asseia cada dia davant d’una taula i esperava el torn dels espectadors a asseure’s davant d’ella i mirar-se fixament als ulls.
Nom: «100 years: a history of performance Art» (MoMA)
Enllaç web: https://www.moma.org/calendar/exhibitions/4932 i https://www.moma.org/explore/inside_out/2010/04/05/100-years-a-history-of-performance-art/
Descripció: de l’1 de novembre al 3 de maig del 2010 es va organitzar aquesta exposició a càrrec de PS1 i Performa, aprofitant la novena edició de Performa. MoMA PS1 és una de les institucions dedicades exclusivament a l’art contemporani més grans dels EUA i va ser fundada el 1971. Performa és una organització sense ànim de lucre centrada a explorar el paper crític del performance art en la història de l’art del segle xx i xxi. Es tractava d’una exposició sobre la història de l’art de performance del segle xx i inicis del xxi. Concebuda com una «exposició viva», recuperava els manifestos futuristes i dadà, fotos i vídeos d’artistes, com Yves Klein, Carolee Schneeman, Anna Halprin, Yoko Ono, Trisha Brown, Vito Acconci, Ana Mendieta, Mathew Barney, Adrian Piper i Tania Bruguera, entre altres. A més, també incloïa una secció d’arts electròniques, un recurs pioner en el videoart i nous mitjans als anys setanta que es recollia en els arxius titulats «45 years of Performance Video from EAI», amb els treballs d’artistes com Joan Jonas, Stuart Sherman i Lynda Benglis, entre altres.