Quan parlem de sector privat de les arts visuals ens referim als productors (artistes), als distribuïdors (galeries, museus, centres d’art, fundacions, cases de subhastes) i, finalment, als consumidors (el públic, els usuaris de les arts). Al voltant d’aquests es mouen i interactuen moltíssims professionals que desenvolupen el seu treball de manera individual o en petites empreses: comissaris, assessors artístics (sovint denominats en anglès art advisors), historiadors de l’art, crítics, editors (mercat del coneixement), transportistes, emmarcadors, muntadors (logística de producció i exposició) i un llarg etcètera.
Per a una descripció rigorosa dels sectors de la cultura, entre els quals el sector privat de les arts és un subsector, ens remetem al detallat text de Luis Miguel Arroyo Yanes, del qual citem a continuació un passatge ampli:
«L’expressió “sectors culturals” o “sectors de la cultura” ens trasllada immediatament a un capítol de l’anomenat sector serveis, objecte d’estudi de l’economia general i sobre el qual els estats despleguen títols d’intervenció i polítiques públiques, igual que succeeix amb altres activitats pròpies del sector terciari. Significa això que quan parlem dels sectors culturals (que, al seu torn […] poden dividir-se internament en subsectors) estem fent referència a diverses coses alhora: a l’activitat pròpiament dita i als subjectes que les desenvolupen (les anomenades empreses i indústries culturals) o que les gaudeixen (els consumidors, sigui individualment o en forma de públic), als actors públics que intervenen sobre aquestes (administracions, legisladors, ens públics diversos, etc.) i a la problemàtica que suscita cadascun dels mercats específics sobre els quals s’assenten les activitats culturals que es desenvolupen i els béns culturals que es troben afectats.»
L’autor prossegueix la seva recerca problematitzant oportunament el nostre àmbit d’estudi:
«[…] no pot dissociar-se l’expressió sector cultural de termes com ara béns culturals, mercats de la cultura, indústries i empreses culturals, sectors administratius culturals, etc. Per això, hem d’entendre que, malgrat tenir un origen nítidament econòmic, en parlar de sectors culturals estem referint-nos a una realitat molt més complexa, que supera la mera lectura econòmica ja que s’hi incorporen aspectes politològics, sociològics, juridicoadministratius o internacionals (per recordar-ne només alguns dels més explícits). Sectors, per tant, que per referir-se a una realitat que, com la cultura, és objecte d’estudi de múltiples disciplines, transcendeix el compartiment tancat del món econòmic, sense sortir-ne –perquè la variable econòmica és aquí determinant–, per trobar suports en disciplines que li són connexes i que poden contribuir a explicar les anàlisis, possibilitant un aprofundiment més gran sobre el seu coneixement.»