4. Anàlisis d’informació

4.1. Anàlisi qualitativa

L’anàlisi qualitativa és el procés que intenta interpretar i ordenar una informació sense utilitzar el llenguatge matemàtic o l’estadística. Normalment, la informació que s’analitza qualitativament solen ser discursos produïts per la parla, anotacions escrites o imatges. Per realitzar l’anàlisi qualitativa, el primer que cal tenir són materials on la informació ja està neta i ordenada. Aquests documents solen ser transcripcions d’entrevistes i el document on s’ha registrat la informació de les pautes d’observació, encara que en alguns casos aquests materials poden ser també visuals, sonors o audiovisuals.

Un cop es tenen aquests materials, l’eina més eficaç per ordenar i donar sentit a la informació, per tal de respondre els objectius/preguntes de la recerca, és la teoria. Tal com s’ha vist en l’apartat 2.2. dedicat a la utilització de la teoria, les idees i conceptes que conté la perspectiva adoptada solen guiar la interpretació de la informació. No obstant això, es podria dir que qualsevol analista social i artístic ha d’adoptar una sèrie d’actituds com les següents (Serrano, 2015a, pàg. 36-40):

• Desmitificació: a l’hora d’analitzar el que s’ha dit o observat, cal intentar no caure en la confirmació, és a dir,s’ha d’evitar acceptar irreflexivament la definició que el subjecte o subjectes estudiats donen sobre la seva realitat o sobre si mateixos, encara que el seu estatus dins l’àmbit estudiat sigui més elevat. Per descomptat, tampoc s’ha de caure en l’altre extrem: negar la capacitat de l’altre per definir la realitat.
• Mirada holística: quan s’analitzen fragments d’informació, no s’han d’oblidar els altres fragments, com es van obtenir o el context que els envolta. Per fer-ho, el primer pas a realitzar en la fase d’anàlisi consisteix en la lectura pausada de la totalitat de la informació disponible. Això permet adquirir una mirada holística, és a dir, una mirada que és conscient de tot el conjunt.
• La sospita: si la recerca no disposa d’hipòtesis que s’han de comprovar o falsar, és recomanable preguntar-se sempre el perquè d’allò que s’està analitzant i construir una sèrie de conjectures o explicacions temporals que es van posant a prova a mesura que s’analitza el conjunt de la informació. Si s’utilitzen hipòtesis, cal buscar tot allò que podria ser contrari a elles i pensar en una possible explicació de l’incompliment de la hipòtesi inicial.
• Tenir sempre presents els objectius/preguntes de recerca, com també la posició de l’actor o actors (humans o no humans) que han proporcionat la informació a analitzar.

Tot i que aquest conjunt d’actituds generals és essencial per a l’anàlisi, aquesta es veu facilitada mitjançant el seguiment d’estratègies d’anàlisi. Aquestes estratègies són eines que es poden aplicar en la majoria de les anàlisis qualitatives i que complementen l’aplicació de les idees i conceptes de la perspectiva teòrica escollida. De nou, s’ofereixen en un llistat amb explicacions i exemples:

• Diferenciar nivells: en el procés d’anàlisi, l’investigador o investigadora ha de distingir entre l’anàlisi de primer grau, que consisteix en la descripció ordenada de les declaracions, opinions, interpretacions o accions de l’informant; de l’anàlisi de segon grau, molt més important, que es basa en les interpretacions pròpies, resultat de la utilització de la teoria, de l’adopció d’actituds analítiques com les vistes anteriorment i de l’aplicació d’alguna o diverses de les presents estratègies.
• La comparació: un dels beneficis de la mirada holística en l’anàlisi de la informació és la possibilitat de realitzar comparacions. Les comparacions són eines molt útils per trobar semblances i diferències entre casos, fet que resulta molt útil a l’hora d’identificar patrons i realitzar generalitzacions. Utilitzar una taula en què s’apunten diferències i semblances entre casos és una eina senzilla i que provoca la creació d’idees o conjectures d’anàlisi molt interessants.
• El rol mantingut: una de les primeres interpretacions que es poden fer dels discursos obtinguts consisteix en la identificació dels papers més importants que adopta l’informant en les seves declaracions. Per exemple, a l’hora d’entrevistar un agent del món de l’art, aquest pot prendre el rol o paper d’artista en algunes declaracions, de consumidor cultural en d’altres o, fins i tot, de mare o de membre de la classe mitjana. En les observacions, aquests rols poden ser inferits mitjançant els actes, el vestuari o qualsevol altre element que es consideri oportú. En aquest cas, si algú porta un micròfon en un grup, es pot pensar que aquesta persona és la líder o la guia de la resta; i la vestimenta pot donar pistes sobre l’estatus socioeconòmic d’una persona. Per descomptat, no es tracta d’explicitar tots aquests rols mantinguts, sinó només els més rellevants, ja que aquests informen de la posició des de la qual es parla o actua (Conde, 2009).
• Enfrontament o eixos: : els discursos socials o d’un col·lectiu sobre un tema solen estar ordenats a partir d’enfrontaments sobre qüestions rellevants dins un tema. Així, una bona estratègia d’anàlisi consisteix a identificar aquestes tensions situant un o diversos eixos que vagin des d’una posició extrema fins a l’altra. Aquest eix permet ubicar cada informant en un punt de cadascun d’aquests eixos identificats. A més, es pot connectar la posició en un eix amb la mantinguda en un altre, de manera que al final els eixos d’enfrontament i les seves posicions estiguin relacionats entre si.
• Paraules clau o espai semàntic (Conde, 2009): consisteix en la identificació de termes, paraules o, fins i tot, accions concretes que condensen molt sentit o significat. Un cop identificades es poden associar a rols o posicions en els eixos d’enfrontament. Per exemple, si s’entrevista un agent del món de l’art i aquest utilitza en moltes ocasions la paraula client, es podrà realitzar alguna conjectura sobre una possible visió on el propòsit mercantil és prioritari. En molts casos, la identificació de figures retòriques com les metàfores o les metonímies facilita aquesta tasca.
• Identificar les atribucions causals o de responsabilitat: en moltes ocasions en els discursos s’assenyalen les causes o la responsabilitat d’un fet o fenomen social. Tenint en compte la separació dels nivells d’anàlisi i la desmitificació que s’ha de practicar, la identificació clara d’aquestes atribucions permetrà la seva comparació amb les realitzades per altres informants, amb les dades estadístiques que es manegen del context i fins i tot la identificació d’enfrontament i de les posicions mantingudes pels actors que s’investiguen.

Les anteriors estratègies i eines es poden aplicar de manera individual o conjunta i en l’ordre proposat o en qualsevol altre que es consideri convenient. En tot cas, han d’anar acompanyades de l’aplicació dels conceptes i idees de la perspectiva teòrica adoptada. La teoria serveix per fer millors conjectures sobre què és el que està passant o sobre quina és la millor manera d’ordenar i classificar la informació. Els conceptes clau de la teoria escollida permeten interpretar aquesta informació sota una llum determinada, i percebre-hi significats concrets. Recuperant els dos marcs teòrics mencionats en l’apartat 2.2., es pot detectar com influeix el capital cultural en la manera que un subjecte determinat es relaciona amb el museu i els seus continguts en l’entrevista que se li va fer o en les notes que es van prendre a l’hora d’observar la seva visita. O bé, en aquests mateixos materials, es pot identificar la idealització en la conducta dels visitants al museu i valorar quins objectius persegueix aquesta conducta idealitzada o què pretén ocultar i a quin preu.

Durant el procés d’anàlisi, aplicant la teoria i algunes de les estratègies presentades, la realització d’esquemes o taules és de gran ajuda, primer, per organitzar el pensament i, segon, per presentar-lo davant l’audiència. Per exemple, la comparació de diferències i semblances entre casos es pot realitzar i presentar en una taula. També els enfrontaments o eixos es poden representar en un diagrama on es mostren els eixos, les posicions identificades dins d’aquests o fins i tot l’encreuament de diversos eixos i les posicions en els quadrants resultants. A continuació, es mostren exemples de visualització gràfica dels diferents tipus de perfils de visitants en funció de la seva posició en diversos eixos o variables: