1.2. Definició del sector públic
1.2.1. Els termes cultura i art des de la perspectiva pública
La definició que Edward Burnett Tylor fa, el 1871, del terme cultura eleva el concepte a un entramat holístic, un tot complex i funcional, un conjunt integrat de coneixements de diferents esferes.
[La cultura passa a designar] «el conjunt d’activitats, tècniques, usos, organitzacions, sabers i coneixements, valors generats, etc. no ja atribuïts als grups humans “naturals”, sinó a les associacions o agrupacions d’individus formades opcionalment i interessadament entorn d’elements diferenciats».
No obstant això, les necessitats de les estructures socials, accelerades per les polítiques neoliberals, fan de la cultura un concepte en reelaboració permanent que, alhora, és travessat per la interseccionalitat i aspira a localitzar-se en una posició ahistòrica. Atès que el subjecte social és potencialment inexistent sense cultura, es pot afirmar que la cultura, en tant que coneixement simbòlic, serveix per fer visible socialment el subjecte.
Cal destacar que, des de finals dels anys noranta, s’utilitza a Espanya, de la mateixa manera que en altres països europeus, el concepte d’indústries culturals, que més endavant va ser definit, al costat d’indústries creatives, com:
«[…] els sectors d’activitat organitzada que tenen com a objecte principal la producció o la reproducció, la promoció, la difusió i/o la comercialització de béns, serveis i activitats de contingut cultural, artístic o patrimonial».
Es tracta d’un model que sorgeix a demanda del capitalisme financer, que redefineix el concepte de cultura a les últimes dècades, en què fins i tot la institució ha estat absorbida en molts casos en la cadena de producció de serveis.
L’exemple més clar és la pèrdua d’objectiu social de certs museus, clarament marcats pel màrqueting i el turisme de la ciutat, o el barem d’èxit dels quals és únicament la xifra de visitants.
D’altra banda, l’abast global de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ha provocat una desterritorialització cultural i la il·lusió d’una identitat col·lectiva incòlume. L’intercanvi simbòlic es produeix mitjançant nous llenguatges que la connectivitat fa quotidians.
Els grups econòmics, que manegen les noves formes d’acumulació del capital i d’intercanvis simbòlics, són els productors de la identitat cultural que consumeix el món globalitzat, estendard dels estats democràtics.
Per preservar la diversitat cultural, és fonamental la intervenció de les administracions públiques i de l’Estat mitjançant impulsos econòmics que garanteixen el pluralisme enfront de les tendències homogeneïtzadores de les indústries culturals.