2.2. Programes generals de promoció i difusió
2.2.1. Introducció
Cal recordar que la situació dels i de les artistes a Espanya és d’una fragilitat alarmant. Dins del sistema de l’art en aquest país, els professionals que formen la base de la piràmide, sobre la qual se sosté tota la resta, són els qui es troben en una situació més inestable i en pitjors condicions. Entre els últims estudis sobre aquest tema, potser el més interessant és La actividad económica de los/las artistas en España. Estudio y análisis, de Marta Pérez Ibáñez i Isidro López-Aparicio (2017). Les xifres registrades en aquest estudi, segons el testimoniatge de més de mil cent artistes, certifiquen una precarietat molt elevada entre creadors, i parlem d’una època prèvia a la pandèmia de la covid-19 iniciada al març del 2020. Com a conclusions principals, els autors en destaquen tres:
- l’artista manté amb els seus propis recursos el sistema de l’art;
- la relació estable amb el mercat continua essent un objectiu generalitzat;
- la creació artística és una necessitat, encara que no sigui rendible.
En aquest sentit, l’Administració pública té diferents plans de suport al sector de les arts visuals que s’adrecen als seus diferents agents, individuals o col·lectius, segons prioritats. El focus principal d’atenció sol ser l’artista, seguit d’altres professionals (entre els quals, destaquen clarament les persones que treballen en el món del comissariat, enfront d’altres especialitzacions com la crítica d’art o la mediació); posteriorment, hi hauria les entitats sense ànim de lucre i, finalment, les entitats amb ànim de lucre, que són considerades prioritàries perquè duen a terme una important tasca social o de suport del sistema, com ara, per exemple, les galeries d’art.
Ara bé, el suport que des de l’Administració pública es pot aportar als creadors i altres estrats propers a la producció de l’art va per múltiples vies:
- Convocar ajudes directes mitjançant concurrència pública.
- Proporcionar visibilitat i reconeixement nacional (exposicions, publicacions, premis), a més de visibilitat i mobilitat a l’exterior (esdeveniments internacionals, residències).
- Facilitar assessorament professional.
- Incentivar una formació especialitzada per ampliar estudis (cursos i tallers especialitzats).
- Reduir despeses estables (com ajudes al lloguer de tallers, estudis o oficines).
- Subministrar altres recursos no econòmics.
- Afavorir línies de crèdit amb condicions favorables.
- Ajudar al comerç de l’art.
- Afavorir el treball en xarxa entre professionals.
- Etc.
Aquí ja ens trobem amb dues evidències més, però que no sempre són fàcils de veure: la continuïtat dels programes de suport i l’àmbit competencial. Sobre la primera, cal que el suport als artistes no sigui ni puntual ni aïllat. Ha de ser continuat en el temps, perquè penetri en el sistema, i ha de tenir diferents estratègies que ajudin en conjunt.
En època de crisi, els artistes necessiten de manera urgent ajudes directes, mitjançant compra d’obra o mitjançant ajudes de producció. Aquestes ajudes directes no tindrien sentit si es convoquessin un any i no es repetissin periòdicament els següents, per això la necessitat de dissenyar plans i polítiques estratègiques a curt, mitjà i llarg termini. Cal recordar que la crisi econòmica del 2008 no va tenir lloc només aquell any, sinó que les seves conseqüències en el sector de la cultura es van notar especialment durant els primers anys de la dècada següent. Aquestes ajudes d’emergència, que són curtterministes i tenen la funció d’injectar una mica de capital immediat per contribuir a la supervivència del sector artístic, han d’anar acompanyades d’altres ajudes directes o indirectes futures, per no caure en sac foradat.
Pel que fa a l’àmbit competencial, que ja hem avançat anteriorment, cal recordar la separació de competències de les administracions públiques locals, autonòmiques i estatals, per entendre els diferents suports que es poden oferir des de cadascuna d’aquestes, i des de les diverses institucions dependents de cada organisme.
La visibilitat d’artistes espanyols a l’exterior recau principalment en estructures d’àmbit estatal com Acció Cultural Espanyola (AC/E), encara que des d’ajuntaments o autonomies/diputacions hi pugui haver línies que complementin aquesta tasca (com ara, les ofertes per instituts culturals com el Ramon Llull a Catalunya, etc.); en aquest sentit, tampoc no poden recaure a cap centre o museu estatal competències pròpies del Ministeri de Cultura.
D’altra banda, també cal tenir en compte la complementarietat dels diferents programes privats de promoció i difusió de les arts visuals actuals, que cobreixen certes necessitats difícils d’aconseguir des de l’àmbit públic. Algunes d’aquestes organitzacions privades formen part al seu torn de les meses sectorials d’art contemporani que es creen com a òrgans consultius en els tres estrats administratius esmentats.
A continuació, s’analitzaran diferents exemples de suport a la creació i promoció de l’art contemporani des d’institucions públiques a l’Estat espanyol.