1.2. Definició del sector públic
1.2.2. Dimensions: art i economia, art i societat, art i educació
El progrés cap a l’hegemonització de les indústries culturals ha ocasionat una desterritorialització dels espais culturals locals, amb la consegüent dificultat de definir polítiques culturals que protegeixin l’espai propi i fomentin la creació.
L’Administració pública i les empreses i altres entitats privades són les dues esferes d’actuació en les quals intervenen les polítiques culturals. Malgrat ser esferes diferenciades, estan estretament interrelacionades, ja que el desenvolupament globalista de les empreses privades i la competència mercantil també és un efecte de les administracions públiques. Cada estat legisla les seves gestions comercials perquè encaixin funcionalment en l’economia mundial, per la qual cosa l’acció dels poders públics no es pot considerar neutral, perquè la seva intervenció té incidència, directa o indirecta, sobre el desenvolupament de les activitats culturals.
La intervenció del sector públic en les indústries culturals es justifica per la feblesa de certes àrees per atreure el finançament privat i per la necessitat d’esmenar les valoracions i els dèficits del mercat lliure. La quantitat de recursos públics dedicats reflecteix el reconeixement de la cultura pel subjecte col·lectiu d’un estat nació.
Malgrat això, a l’hora de relacionar la cultura amb la base econòmica i les estratègies subreptícies del mercat global, cal diferenciar entre «la cultura en el sentit d’estat d’allò que és conreat i la cultura com a acció de conrear» (Bourdieu, 1998, pàg. 9). Si es desplaça aquesta diferència a l’art, assumit com a cultura i com a element socialitzador, en el primer sentit s’entén que l’art pot ser susceptible de patrimonialitzar-se. D’aquesta manera, les institucions públiques intervenen en la gestió dels béns patrimonials, administren des d’esferes independents –ciència, cultura, desenvolupament, etc.– materialitzades en ministeris i regidories, amb pressupostos individuals i intransferibles, l’acumulació del capital cultural que passa a pertànyer a un subjecte col·lectiu representat per l’Estat, ja que «el primer subjecte social col·lectiu al qual es va atribuir la cultura com a resultat va ser la nació» (Velasco, 2006). En el segon sentit de la definició de Bourdieu, l’art produeix un bé cultural que es pot traduir en capital material o simbòlic.
El camp artístic, que aquí es pot traduir com a sistema de l’art, es construeix d’aquesta manera sobre un conjunt de regles i operacions simbòliques en les quals participen els diferents agents dins de la cultura compartida per una societat.
[Aquests agents s’inclouen en l’àmbit artístic i] «actuen com a guardians del llindar que dona accés al camp; la seva tasca és decidir si una idea o una obra s’han d’incloure en el seu camp: el componen artistes, els directors de museus, els crítics d’art i historiadors».
Per a les gestions que institucionalitzen el camp artístic, les institucions públiques disposen d’uns fons, públics o privats, que regulen les interaccions en el camp artístic des de les administracions públiques com a «pressupostos de legitimació».
Aquestes interaccions de l’art amb la resta de les esferes socials dins de la institució també han afectat al desplaçament semàntic de la cultura d’allò selectiu a allò comú, a allò compartit. Als estats democràtics, l’accés a l’educació i a la cultura és un dret social, per la qual cosa el finançament públic resulta imprescindible per garantir que es compleixin els drets culturals. Malgrat això, la manipulació legítima per l’Estat dels béns culturals i artístics, susceptibles de ser patrimonialitzats, troba en les institucions educatives la clau de pas a l’àmbit artístic. L’educació formal extreu els signes culturals i dona com a resultat una conformació cultural. D’aquesta manera, la cultura conté l’educació i l’educació conté, forma i configura la cultura. Les belles arts tenen facultats universitàries pròpies, i els seus programes i continguts estan legitimats culturalment i socialment per decidir què és art i què no, perquè el triomf del procés legitimador i meritocràtic recau a justificar allò que queda fora per damunt d’allò que queda dins. Així i tot, la posició social és també vehiculada pel capital cultural i troba en el camp artístic una àrea elitista de control:
«L’estadística revela que l’accés a les obres culturals és el privilegi de la classe culta. Però, aquest privilegi té totes les aparences de la legitimitat, ja que els únics exclosos són els que s’exclouen».
D’aquesta manera, totes les transformacions o revolucions que es produeixen en el camp artístic són produïdes, assimilades i normativitzades de manera intrasistèmica, des de l’educació formal que contribueix a fixar els valors fixats socialment. Aquests mecanismes institucionals es postulen en les anomenades polítiques culturals, que regulen l’obertura de l’accés a la cultura als estats moderns mitjançant l’educació, la conservació i el consum del patrimoni.
«Així, doncs, la cultura és la realització efectiva dels valors suprems per mitjà de la cura dels béns més elevats de l’home. L’essència de la cultura implica que, en la seva qualitat de cura, aquesta tingui cura al seu torn de si mateixa, i es converteixi en una política cultural».