1.3. Legislació cultural vinculada a les arts visuals
1.3.1. El dret nacional i internacional a la cultura
Des d’una perspectiva antropològica, el dret és part de la cultura. Des d’una perspectiva jurídica, la cultura és objecte del dret. Les constitucions han d’atendre tots dos aspectes, tant des de la posició antropològica –atenent la comunitat formada per un subjecte social col·lectiu– com des de la jurídica. Com a matèria jurídica, la cultura ha de defensar la seva llibertat, autonomia i pluralisme tenint en compte l’especificitat dels béns culturals, l’horitzontalitat de les cultures i els drets culturals. El dret a la cultura garanteix els processos culturals i les seves funcions específiques: creació, transmissió i conservació. Com a punt de partida, la Constitució espanyola del 1978 protegeix el procés de creació cultural, el declara lliure i estableix la regulació de l’art quant als drets d’autoria, de règim de patrimoni cultural, de premsa i d’impremta, i de llibertat d’expressió. L’article 20 referencia la llibertat d’expressió mitjançant qualsevol mitjà de reproducció per a la producció i creació artística, literària, científica i tècnica, i l’article 46 concerneix els poders públics i el patrimoni cultural al territori estatal.
En l’àmbit internacional, les preguntes que suscita el patrimoni cultural s’han anat responent mitjançant la signatura de convenis internacionals focalitzats a emparar els béns culturals i patrimonials. L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), a la Declaració dels Principis de la Cooperació Cultural Internacional del 1966, considera que «tot poble té el dret i el deure de desenvolupar la seva cultura» (art. 1.2). Com a organisme especialitzat de les Nacions Unides, els seus objectius culturals són protegir el patrimoni i fomentar la creativitat en totes les seves manifestacions, des de ritus tradicionals fins a l’art contemporani. Entre el 1954 i el 2005, la UNESCO ha adoptat vuit convenis internacionals dedicats a emparar la cultura, el patrimoni material i immaterial, i els béns produïts en el sector.
Així mateix, el Tractat de la Unió Europea, signat el 7 de febrer de 1992 a Maastricht, té –entre altres– la finalitat d’«acréixer la solidaritat entre els seus pobles, dins del respecte de la seva història, de la seva cultura i de les seves tradicions» (UE, 1992, pàg. 3), perquè la pertinença a la Comunitat Europea implica contribuir «a un ensenyament i a una formació de qualitat, i també al desenvolupament de les cultures dels estats membres» (pàg. 12). L’article 126 se centra en el ple desenvolupament d’una educació de qualitat als estats membres, dins de la cooperació i el respecte sobre els continguts de l’ensenyament i l’organització del sistema educatiu i la diversitat lingüística i cultural. L’article 128 porta per títol «Cultura» i exposa les contribucions de la Comunitat a les cultures dels estats membres des del respecte a la diversitat nacional i regional, i al patrimoni cultural comú. La Comunitat ha d’actuar afavorint la cooperació entre els estats membres, amb tercers països i amb organitzacions internacionals, especialment amb el Consell d’Europa:
«[…] en els àmbits següents: la millora del coneixement i la difusió de la cultura i la història dels pobles europeus; la conservació i protecció del patrimoni cultural d’importància europea; els intercanvis culturals no comercials; la creació artística i literària, incloent-hi el sector audiovisual».
De manera complementària, el finançament procedent de la Unió Europea es concentra en la cooperació cultural de tots els camps artístics amb la finalitat de potenciar la diversitat, la creació, els intercanvis entre agents i l’accés públic a les cultures.