1.3. Legislació cultural vinculada a les arts visuals
1.3.2. Finançament públic i política tributària
Per poder desenvolupar les polítiques culturals, és indispensable contemplar les vies de finançament públic que hi intervenen.
El creador difícilment pot iniciar el desenvolupament de la seva obra sense ajuda externa, per la qual cosa les polítiques culturals han de garantir el dret d’accés a la creació cultural mitjançant el finançament públic. La despesa pública en l’àmbit cultural es pot donar de manera directa des de les administracions públiques mitjançant subvencions que surten dels pressupostos públics, o de manera indirecta, per mitjà del finançament d’organitzacions, associacions o agències especialitzades en aquest àmbit. Així, mitjançant la regulació de la despesa pública, la política fiscal intervé en el camp artístic per mitjà de la concessió d’ajudes, de beques i de subvencions a la creació i al manteniment de les infraestructures. La política tributària és, per tant, un instrument per a la intervenció pública en el camp artístic. Els poders públics, mitjançant la Constitució, tenen assignat el compliment d’aquesta funció, i el desenvolupament cultural està condicionat per la intervenció financera d’aquests poders. La intervenció financera hauria de ser objectiva i no condicionar les activitats culturals, encara que la despesa pública en cultura és el reflex de les tendències de les polítiques culturals.
El finançament de la despesa pública per a activitats culturals és competència de cada nivell de govern assignat a cada sector o matèria cultural. Aquesta descentralització política i econòmica té com a objectiu enfortir el pluralisme facilitant la formació d’espais culturals diversos amb criteris diferenciats, així com fomentar la cultura des de les polítiques territorials. No obstant això, els pressupostos difícilment poden fer front a les necessitats reals per garantir la llibertat de creació, l’accés a la cultura i la protecció del patrimoni.
D’altra banda, la Hisenda pública també intervé de manera directa en la cultura mitjançant el reconeixement de beneficis fiscals. El tractament tributari dels agents no deixa de banda les rendibilitats econòmiques de les activitats artístiques, base de la indústria cultural, per poder sostenir la despesa pública en condicions d’igualtat. Les obligacions dels poders públics s’igualen d’aquesta manera amb les obligacions tributàries dels agents culturals –creadors, empreses i indústries, i subjectes col·laboradors–, que produeixen béns consumibles dins dels paràmetres mercantils. Així, en tant que activitats econòmiques, empresarials o professionals, sobre les activitats i els productes artístics recauen diferents tipus de gravàmens atenent la legislació que intervingui en cada cas.
Per acabar, cal esmentar que diferents esdeveniments d’arts visuals poden sol·licitar la consideració d’esdeveniment d’interès públic excepcional. Això facilita, durant un període de temps, uns beneficis fiscals aplicables a la celebració d’aquest esdeveniment, que incentiva la participació de capital privat, gràcies a la desgravació de despeses. Així mateix, el sector cultural demana des de fa anys actualitzar o modernitzar una nova llei de mecenatge .