3.1. Sortides professionals i situació actual
3.1.4. Externalització dels serveis
Les dificultats d’accés a l’ocupació pública s’agreugen per un problema abismal del sector públic: l’externalització dels serveis. Com ja s’ha avançat en l’apartat «1. L’art com a servei públic i dret social», l’externalització de la mediació cultural, regulada per la Llei de contractes del sector públic, ha afectat negativament l’àmbit professional, ja que la seva «ocupabilitat se situa, majoritàriament, en les institucions públiques i en l’externalització que aquestes fan dels serveis que presten, a causa del model de desenvolupament que s’ha anat imposant els últims anys» (Pedagogías invisibles, 2019, pàg. 50). A més, la majoria de les empreses contractades no es dediquen de manera exclusiva als serveis culturals. D’altra banda, la Llei de contractes del sector públic diferencia entre contractes de serveis menors (inferiors a 15.000 €) i licitacions o contractes majors (els que estan per damunt d’aquesta xifra). Atès l’interès institucional d’evitar les licitacions, l’oferta de contractes menors per obra o servei comporta una baixada general dels pressupostos que es presenten a les convocatòries. Malgrat que hi ha un límit de contractes menors per òrgan de contractació, l’estalvi té pes en les designacions. Els projectes escollits solen ser els que presten més barats els seus serveis, per la qual cosa contribueixen a la contractació a la baixa, a la reducció dels honoraris i a la precarització de les treballadores.
Un altre gran problema del sector és el que col·loquialment es coneix com a «falsos autònoms», una pràctica massa comuna al món de la cultura. Aquests treballadors no es poden acollir a l’Estatut dels Treballadors, ni al conveni col·lectiu, per la qual cosa no se’ls reconeix cap dels drets dels assalariats. Com a autònoms, facturen a l’empresa que els contracta els serveis i s’encarreguen de tributar trimestralment. No obstant això, allò que els dona el qualificatiu de «falsos» és el seu exercici indefinit dins de la mateixa entitat contractant. Les educadores del MUSAC, el 2011, les d’ARTIUM, el 2013, i les del CA2M, el 2015, van guanyar sengles processos judicials i el reconeixement dels seus drets com a treballadores, i van aconseguir, en primer lloc, que fossin reconegudes com a tals i que la seva activitat passés a estar regulada com la de les assalariades. Malgrat això, aquest reconeixement –sense treure-li la rellevància que mereix– es pot llegir com allò que en sociologia es coneix com a «moviments ambiguament laterals» (Senett, 2000): canvis laborals que impliquen un moviment lateral en l’escala piramidal encara que la seva aparença sigui falsament ascendent.
Com ja s’ha esmentat, la incidència de la covid-19 sobre la situació laboral de les treballadores culturals va comportar una baixada estrepitosa dels ingressos per a gran part dels seus productors, que ja abans es caracteritzava per la precarietat. Això es va reflectir principalment en el sector privat i el tercer sector, però també en el públic, que ha de ser el principal suport en èpoques de crisis. En qualsevol cas, es pot afirmar que les mesures sanitàries van produir un efecte de descentralització en tots els sectors culturals. Tot i que part de les activitats es van traslladar a canals telemàtics, moltes altres es van cancel·lar i la pèrdua de públic va continuar augmentant. Amb la intenció de tirar endavant, moltes persones van haver de flexibilitzar els horaris i fer teletreball. Llavors, la descentralització del poder només pot ser entesa sobre el treball, no sobre els cossos que treballen. Aquests efectes, encara que originats per una crisi sanitària concreta, revelen la fragilitat prèvia i potser marcaran les següents mutacions laborals del sector.
És imprescindible tenir en compte que l’impacte econòmic en aquest sector no només afecta els agents culturals, sinó que es viralitza fins a fusionar-se amb les situacions desfavorables dels altres mercats –immobiliari, turístic, educatiu, editorial– amb els quals connecta mitjançant les polítiques públiques. Per visibilitzar aquesta realitat, l’Associació de Mediadores Culturals de Madrid (AMECUM) va publicar, el 2020, un informe sobre la situació laboral de les educadores i mediadores culturals en el marc de la covid-19. Del text, es pot extreure una important reflexió sobre l’actitud que s’ha d’adoptar enfront de la crisi cultural:
«Ens trobem en un punt d’inflexió històric en el qual tenim el deure de treballar per tornar a col·locar la cultura i les seves pràctiques al centre, apostant per un model basat en la democràcia cultural. Un model que necessàriament ha de ser recolzat i reforçat per les institucions culturals, espai en el qual, tal com es constata en aquest informe, desenvolupen la seva professió la majoria de les educadores i mediadores culturals».
Per al desenvolupament de l’activitat cultural professional és molt important disposar de dades contrastades, estudis científics rigorosos i hipòtesis fonamentades en evidències, com els informes d’AMECUM i Pedagogías invisibles, i també de les diverses associacions d’artistes (PAAC, AVVAC, UniónAC, etc.). Les funcions dels agents culturals evolucionen de manera conjunta pel que fa al context que ocupen i queden establertes per les polítiques culturals en vigor, motiu pel qual és fonamental conèixer i saber tractar amb la burocràcia. Els anys de crisis han replantejat les estratègies de la gestió cultural i la captació de fons i finançament públic.
Les institucions públiques tenen la capacitat de decidir sobre gran part de la contractació i dels continguts culturals que es visibilitzen i que, per tant, són accessibles a un públic més ampli. Així mateix, aquests continguts es predisposen a generar rendibilitats més altes pel mercat i per al mercat. La gestió pública es regeix per uns criteris legitimats que contribueixen alhora a la legitimació de la institució mateixa. Els terminis estipulats i els recursos distribuïts són engranatges d’aquest sistema que necessita autolegitimar-se.