3. Metodologia

3.7. Enquestes

L’enquesta és la recollida sistemàtica d’informació a través de preguntes iguals, amb opcions de resposta prèviament tancades i plantejades sempre en el mateix ordre a una mostra representativa de la població que es vol investigar. Realitzar una enquesta requereix molts recursos, ja que la mostra ha de ser gran per ser considerada representativa i aconseguir aconseguir resultats estadísticament significatius, que solen requerir més de 600 casos. No obstant això, sempre hi ha la possibilitat d’aconseguir una petita mostra que serveixi per triangular, complementar o reforçar l’anàlisi qualitativa o, fins i tot, reutilitzar bases de dades ja disponibles sobre algunes qüestions.

Si es decideix no reutilitzar una base de dades i fer una enquesta pròpia, la selecció de la mostra convé que sigui el més aleatòria possible, és a dir, que estigui seleccionada totalment a l’atzar. Per això, cal disposar d’un llistat complet dels actors que compleixen els requisits que interessen i, a partir d’aquest llistat, celebrar una mena de sorteig en què se’n seleccioni un nombre concret. En cas que no es pugui aleatoritzar la selecció, per no disposar d’un bon llistat o no poder garantir que els casos se seleccionen aleatòriament, es poden construir quotes, normalment per sexe o edat, que segueixin la mateixa distribució que la població total que s’estudia, en cas de disposar de dates estadístiques sobre ella. Per exemple, si el total d’artistes visuals es reparteix al 50 % segons el sexe, el 40 % és menor de 35 anys, el 30 % té entre 36 i 55 anys i un altre 30 % té més de 56 anys, es podria intentar aconseguir una mostra que seguís aquesta mateixa distribució. La mida de la mostra en recerques professionals, tal com es comentava, sol ser de més de 600 casos. Per a recerques amb finalitats formatives o inicials, una recomanació és que tinguin almenys 10 casos per cada pregunta que inclogui el qüestionari.

El qüestionari es pot administrar en línia, contactant per correu electrònic, per telèfon o en persona. Convé no barrejar aquestes vies, ja que cadascuna té els seus propis biaixos, encara que la combinació és possible si es justifica adequadament. Per a la seva confecció bàsica s’ha de tenir en compte que la majoria de les preguntes han de comptar amb respostes tancades i prefixades, atès que si se’n plantegen d’obertes s’estaria parlant d’un guió d’entrevista estructurat. És recomanable seguir les següents recomanacions per elaborar una bona enquesta:

1. Pensar en les variables d’interès per respondre els objectius/preguntes de la recerca. En l’exemple de la recerca sobre visitants d’un museu, el que interessava era mesurar les emocions experimentades durant la visita, el coneixement previ, l’edat de la persona enquestada, el seu sexe i el seu nivell d’estudis, atès que es considerava que aquestes variables podien estar relacionades amb el seu comportament durant la visita.
2. Operacionalitzar aquestes variables. Un cop identificades les variables, cal identificar les seves dimensions (aquelles esferes on es pot donar la variable) i indicadors (les formes en què es detectarà i mesurarà la variable). En el cas de la variable «emocions experimentades durant la visita», aquesta estava relacionada amb dues dimensions: les emocions generades per una pintura i les generades per la visita. Al seu torn, la primera dimensió es va subdividir per pintures, en diversos indicadors, segons algunes emocions concretes i la seva valoració del 0 al 5, tal com es pot veure en l’exemple del qüestionari que apareix tot seguit.
3. Trobar una redacció adequada. Una vegada es tenen totes les variables dividides en dimensions i indicadors bàsics, s’ha de pensar en com preguntar per cadascun dels indicadors. La pregunta sempre ha de tenir un llenguatge clar i concís, i s’ha de referir solament a una cosa. També ha de ser el més neutre possible, és a dir, construïda de tal manera que no s’afavoreixi o es perjudiqui la selecció d’una resposta per sobre d’una altra. Es poden utilitzar introduccions i aclariments. Seguint amb l’exemple anterior, es va optar per la següent fórmula: «valori del 0 al 5 les següents emocions que ha pogut experimentar en veure –nom de l’obra–, sent 0 gens i 5 molt», seguida de l’enunciació de les emocions concretes seleccionades, de manera intercalada amb les respostes.
4. Elaborar un llistat exhaustiu de possibles respostes, és a dir, que les respostes tancades han de cobrir tantes opcions com sigui possible, i exclusives, és a dir, que han de ser incompatibles entre si. L’exemple en aquest cas seria la pregunta 7 que es mostra en el fragment del qüestionari. En el cas en què les respostes no siguin incompatibles entre si, s’ha d’assenyalar en la redacció de la pregunta que s’admet una resposta múltiple. Aquest és el cas de la pregunta 8 en l’exemple.
5. Ordenar les preguntes, amb les seves respostes prefixades, segons una seqüència lògica i de manera que l’extensió total del qüestionari no resulti en un cansament de la persona que respon.

Un cop elaborat el qüestionari, es pot provar amb amistats o persones properes per veure si s’entenen les preguntes i les respostes, o si convé fer algun canvi perquè sigui més comprensible i efectiu. Una vegada obtingudes les respostes necessàries, el més habitual és registrar-les en un full de càlcul on cada columna és una pregunta i cada fila és un cas. En aquest full, per ètica de la recerca i respecte a la legislació, no es pot associar la resposta a cap dada que permeti a una tercera persona identificar la persona que respon, és a dir, no es poden afegir noms propis, càrrecs professionals, correus electrònics, números de telèfon, etc. El full de càlcul és una plataforma adequada per desenvolupar les anàlisis bàsiques que després es proposen.