2.2. L'hexàgon en el món com a pura interacció de forces
2.2.3. Problema de la bresca d’abella
La conjectura de la bresca d’abella, atribuïda com a teorema a Pappus d’Alexandria (s. IV dC), afirma que un tessel·lat hexagonal (reticle en forma de bresca d’abella) és la millor manera de dividir una superfície en regions d’igual àrea i amb el mínim perímetre total. No és fins a l’any 1999 que el matemàtic Thomas Callister Hales el va demostrar matemàticament: no hi ha cap forma ni cap combinació de formes que empaqueti l’espai millor que l’hexàgon. Ho hem anat veient més amunt. L’hexàgon és un patró regular que apareix, per pura interacció de forces, en molt diversos camps del món inert. El fet que aparegui en el món viu té molta correlació amb l’estalvi energètic, espaial i material per a produir un mateix efecte.