2.3. L’hexàgon en el món viu
En el món viu trobem nombrosos exemples de patrons hexagonals. La selecció natural ha anat afavorint aquest patró en molt diversos àmbits. El principal problema que cal solucionar és el de la compactació en totes les superfícies que separen o que fan de frontera amb l’exterior. Ho saben bé les abelles, que han de minimitzar l’aportació de cera per construir les seves bresques. Ho veiem també en nombrosos ulls d’artròpodes com els insectes.
A diferència dels vertebrats, que «van optar» per concentrar raigs de llum mitjançant lents, en els insectes, la selecció natural va afavorir el tub. A cada tub correspondria una taca de llum o píxel. Així, com més tubs i més compactes, més resolució. Apareix de nou el problema de la compactació de l’espai.
Podem observar així nombrosos exemples: les pells de molts rèptils i peixos, closques, escorces com la de la pinya, o l’embolcall compacte de la planta Equisetum arvense o «cua de cavall» (vegeu fotografia superior). Tots ells són exemples de simetries circulars o semicirculars, comprimides o compactades, amb la funció de cobrir superfícies per les quals no quedin intersticis, ni es puguin esberlar o s’hi pugui penetrar. L’hexàgon, pavimentant, exerceix de frontera entre l’exterior i l’interior en el món viu.