5. L'ona i la transmissió d'energia

5.3. L’ona en el món viu

En el món viu les ones mouen. Es repta i es neda segons ones transversals. Tots els peixos ho fan així. La força exercida és transversal o perpendicular respecte de l’ona, l’ona es desplaça en un sentit i el moviment oscil·latori empeny l’animal. El mateix succeeix a terra amb el moviment dels rèptils (no sols les serps, també les sargantanes o els cocodrils), que onegen els músculs del seu cos per desplaçar-se. En canvi, els cucs es desplacen segons una ona longitudinal, en el mateix sentit del seu moviment. En aquest cas, el cuc es comporta com una corda, com si es tractés d’un desplaçament unidimensional.

Hem parlat ja de percepció, de com la nostra oïda i la nostra vista és sensible a les ones. Les ones transporten energia, que és processada com a informació. Doncs bé, no som els únics. En el regne animal i vegetal s’han desenvolupat multitud de formes de percepció. Percebre és una manera de guanyar independència de l’entorn. Com més control sobre aquesta percepció i més desenvolupada estigui, més possibilitats de supervivència.

Per exemple, sabem que les aranyes, malgrat que algunes tenen molts ulls, no tenen gaire bona vista. No obstant això, han desenvolupat molt la seva percepció tàctil. Calibrar bé les oscil·lacions vibratòries de les teles d’aranya les ha ajudat a identificar les preses i a augmentar les possibilitats d’èxit a menjar i no ser menjat.

Així, la vista, l’olfacte i el tacte es desenvolupen en funció del mitjà i de l’espècie en múltiples estratègies que sorprenen per la seva sofisticació i diversitat: la comunicació per ultrasons de les balenes, el sonar de les ratapinyades, la capacitat de les serps per a detectar ones infraroges o l’especialització de les llagostes, amb molts més receptors de color que nosaltres, la qual cosa els permet veure un rang de l’espectre electromagnètic molt més ampli. 

Els exemples en la naturalesa se succeeixen i mai no deixen de meravellar-nos. Hi ha espècies que exploren dimensions del color que escapen absolutament a la nostra consciència. Ocells sensibles a l’ultraviolat, i flors de vívids patrons ultraviolats per a atreure els seus pol·linitzadors. La llum provinent del sol en l’origen no està polaritzada: les seves ones vibren en totes direccions perpendicularment a la línia de propagació. Però, en travessar l’atmosfera terrestre, pateixen una dispersió deguda a molècules i partícules la grandària de les quals és petita en comparació amb la longitud d’ona de la llum, de manera que en cada punt del cel les ones tendeixen a vibrar en una direcció determinada, es polaritzen. Hi ha espècies sensibles a la polarització de la llum, com les abelles, que utilitzen un punt de llum polaritzada per a orientar-se; o les sípies, la sensibilitat de les quals a la llum polaritzada els permet obtenir més informació del seu entorn en un mitjà líquid. Altres espècies animals són magnetoreceptores, capaces de notar la direcció i el sentit del magnetisme de la terra, i d’utilitzar-lo, per exemple, per a orientar-se. Unes altres, finalment, són bioelectromagnètiques: en tots els éssers vius es donen fenòmens elèctrics, però n’hi ha de capaços de generar una reacció elèctrica més enllà del seu cos.